dimarts, 30 de setembre de 2008

Nou Post: Tren

( 30 de setembre 2008. Primer de tot, gracies per les visites i els comentaris )


Hola!!












a sota del dels bigotis, hi ha un nou post sobre el moure's en tren per aqui...
Jo i la informatica encara tenim feina a fer, sino no m'hauria quedat alla a sota!

Abrasades

X

Ps: en aquesta foto em vaig deixar fer un dibuix amb hena( amb plantilla ) a la ma, durant el festival de les agulles a Vedanthangal

diumenge, 21 de setembre de 2008

Bigotis




















No crec que us hi hagueu fixat a les fotos, però hi ha un fet incontestable en el país en el que em trobo ( o si més no a la regió de Tamil Nadu, que es el que conec ara per ara ):

Tots els tius porten bigoti!!

Clar, no parlo de TOTS els tius entre 0 i 150 anys, però si de una amplíssima majoria dels adults masculins que a la que tenen quatre pels a la cara ja comencen a definir un futur bigoti que els acompanyarà durant molts i molts anys.
I parlar de bigoti no es parlar de bigoti + barba, o de perilla, o de alguna de les múltiples combinacions facials més o menys subjectes a les modes que es poden observar a occident, sinó que parlo del simple i estandarditzat bigoti, aquell que es desenvolupa per sobre del llavi superior més o menys en tota la seva extensió.

Mireu els percentatges de bigotis














Bé, alguna que altra excepció hi ha sobre el bigoti estàndard, alguns agosarats alhora que pacients, el porten amb les puntes pujades cap a dalt, quelcom a l’estil Dalinià, segurament com a símbol de vellesa i de saviesa, dons sol tractar-se de gent d’edat. D’altres, els menys, el porten retallat, amb un estil diguem-ne més polit amb reminiscències feixistes, però no crec que tinguin present cap dels tres innombrables de l’historia europea de mitjans del S.XX que em recorden aquest bigoti.
També hi ha un cert grup de ‘perillistes’, en aquest cas clàssica però desarreglada, tot i que mai arribaran als nivells dels ‘bigotistes’ que guanyen per golejada en el país del criquet!


Preguntant-los sobre el per que de aquesta presència peluda, que personalment sempre he considerat poc adient estèticament per cap cara ( malgrat haver-los provat mentre afaitava alguns dels meus múltiples períodes amb barba ), la resposta que he aconseguit es que es tracta un tema senzillament d’estil, de moda.
La moda en una terra que precisament hauria dit que es trobava lluny de les modes, si bé es cert que si el tema del telèfon mòbil és una moda, aquí n’estan plenament integrats. Ho deixo més aviat sota la genèrica paraula de la ‘tradició’, dons es quelcom inqüestionable i que sempre ha estat així, igual que la increïble ‘tradició’ que totes les dones ( i parlo de percentatges similars o superiors ) portin el ‘Sari’ ( mena de vestit complicadíssim de posar, no del tot còmode, que dona molta calor, i no se quants inconvenients més.. ), o de que tot el menjar aquí sigui picant, la qual cosa m’afecta més directament!!

Tipic indi, pero aquest 'emperillat'

















L'Sridar, un jove i incipient bigoti!!



















Bé, una teoria que m’ha passat pel cap es que en homenatge al fundador de la pàtria, en Mahatma Gandhi ( que ‘mahatma’ vol dir ‘ànima gran’, i és un ‘títol’ que algú li va atorgar en les seves primeres victòries com a advocat en defensa dels drets dels oprimits), els indis van decidir deixar-se tots bigoti, que el seu insigne pare de la pàtria en duia... tot i que no m’acaba de sembla una explicació molt creïble, però mai se sap!!

Però clar, vist que les coses s’han de conèixer ben aprop, apart del ‘lungi’ he decidit temporalment apropar-me més a la ‘tradició’ india i lluir des de fa cosa d’un mes, un refregit entre la barba de quatre dies que llueixo habitualment ( ajudat per una màquina de fabricació xinesa que he trobat aprop ) i el més tradicional motiu facial d’aquesta terra!!













;-)

Una abraçada,

X

diumenge, 7 de setembre de 2008

Tren














Primer de tot, moltes gracies als lectors i especialment als que deixeu missatges, em feu sentir amb vosaltres!

( el text es de fa unes tres setmanes, l’experiència, intemporal )

Ja feia dies que tenia ganes de provar-ho, dons era molta la informació que m’havia arribat al respecte, algunes les imatges, i moltes les idees, possiblement estereotipades, que tenia sobre el moure’s en tren en aquestes contrades. Calia comprovar-ho!!

Va ser la setmana passada quan veig tenir la oportunitat, dons calia anar a Tiruchchirappalli ( ciutat de uns 800.000 habitants, a uns 300Km de on estem nosaltres –hem de fer 1h de bus, uns 35 Km, fins al tren-, i afortunadament més coneguda com a Trichy, dons segurament ni els indis poden pronunciar el ‘palabro’ aquest amb dues ‘ch’ seguides ) per visitar una organització que treballa amb SHG ( Self Help Groups, que son grups de dones a les que el govern indi ha donat una forma jurídica, per tal de empoderar-les i treure-les de la marginació, i específicament amb temes de potabilització d’aigua ( però no en parlaré de la visita dons ni jo mateix tinc clar el que en podem treure de profit :S ).

Total, que s’acostava el dia, però jo encara no sabia com funcionava el sistema de reserves, ja que si es tracta de fer un trajecte una mica llarg –diguem-ne més de 3 hores, i aquest trajecte suposava 4,5 hores en un ‘super-express’-, cal fer una reserva i compra prèvia del bitllet per poder tenir un seient al tren, i en aquest país la mobilitat de la gent és molt elevada i calia tenir el bitllet amb uns 4 o 5 dies per endavant, de la qual cosa s’havia encarregat la Llum en una visita previa a Chegelpattu.

Teníem bitllet per la ‘Second Class- Sleeper’, per sobre de la ‘General Compartment’ que segons sembla et dona dret a entrar al tren i si tens sort seure en uns aparentment suficients –per la comoditat- bancs de fusta, però també sabia que existeix la classe A/C que evidentment es tracta de vagons amb aire condicionat i on segons m’han dit passes un fred impressionant, i per trajectes de curta durada hi ha vagons separats per dones ( ladies ).

Arribem amb temps a l’estació i després de preguntar l’andana de la que sortia el tren i imaginar en quina direcció aniríem ( el destí estava al sud, però el sol de migdia feia difícil orientar-se, i ara mateix quan ja hi he anat un parell de cops no ho tinc gaire clar ), creuem les vies per un extrem on hi havia un pas, mentre molts altres saltaven els 1,5 metres aproximadament entre l’andana i la via per escurçar la llarga passejada ja que les andanes d’aquí empobreixen en llargada a les nostres, dons el volum de passatgers difereix considerablement, i ens disposem a esperar..

Amb un retard més digne que el de la Renfe apareix pel cantó que jo no pensava el nostre ‘super-express’ on després de localitzar el vagó D1 ( hi havia informació a l’andana per saber a quina alçada del tren es situava cada vagó ) assignat pel bitllet, busquem els seients 75 i 76 que es troben en cantons separats pel passadís i en bancs per 3 persones.

La configuració interior d’aquests trens em recorda als regionals de la Renfe de no fa tants anys on tothom anava assentat en bancs entapissats d’eskay ( que resultava una veritable tortura als viatges de l’estiu ) cara al veí i amb les finestres sempre obertes per no ofegar-se.

Ja estem situats i ara ja em puc fixar en els detalls... i primer i més sorprenent de tots es la quantitat de ventiladors que hi ha penjant del sostre; en conto uns 33, que per un vagó de poc més de 100 persones


















( teòricament i assentades totes elles ), toca a ventilador per cada tres i escaig persones. Tots ells funcionen bastant silenciosament, i es poden aturar si cal, amb interruptors individuals situats als laterals dels seients. I es que suposo que sinó seria casi impossible viatjar en aquest país de calor constant. Evidentment les finestres que disposen de reixa, cortineta de lames i de vidre, totes elles practicables, estan sempre obertes, així com la porta, que de passada es l’únic lloc per on puc veure el paisatge amb una certa dimensió, dons les finestres son a mida ‘india’ o m’agafa mal de coll si em vull quedar embadalit mirant cap a fora!!

Però el paisatge no està només a fora, més aviat dit l’espectacle.. es troba a dintre, davant els propis ulls.

Fa una estona que estem en marxa i ja hi ha hagut oportunitat de jugar amb la mirada de molta gent, especialment la d’alguns petits que ens miren encuriosits, també de que alguns mes grans ( sempre homes, dons les noies gairebé mai et parlen directament ) ens preguntin els nostres noms, de quin país venim, si es el primer cop a l’Índia, quant de temps ens quedarem i preguntes d’aquesta mena que fan que el viatge passi més ràpid, quan de sobte comença una desfilada de venedors que porten una safata o un cabàs al cap amb els seus productes.

D’aquests venedors n’hi ha de dues menes, els oficials de la pròpia `Renfe’ India que porten begudes suposadament fresques, entrepans, arròs biriany i d’altres tipus, galetes i d’altres queviures produïts més o menys industrialment, i els que van per lliure ( i pel que entenc deuen tenir un radi d’acció entre determinades estacions ) i van oferint des de fruits secs, carbassons que tallen al llarg i afegeixen una mena de sal picant, cafè i té, cigrons cuinats –segur que picants- que et serveixen un paperines fetes a l’instant amb retalls de diari, i un munt més de productes que difícilment sabré mai del que es tracta.

Venedors oficials amb bigotis oficials!!












El tren disminueix la seva marxa, segurament es apropem a una estació important dons aquest tren només deu tenir parada a llocs grans, recordem que es tracta de un ‘super-express’!!! Ens aturem del tot en una gran andana en mig del no res, però de sobte per la finestra apareixen braços que criden i que multipliquen la anterior oferta de menjars. Ja fa vora tres hores que estem al tren i la gana apreta, per tant decidim que les motxilles es guardaran soles – val la pena comentar la sensació de seguretat en aquest sentit, malgrat que s’aconsella viatjar amb una cadena i lligar l’equipatge al portamaletes- i sortim l’andana per endrapar alguna coseta, que vista l’oferta decideixo que siguin un parell de ‘samoses’ ( una farcellet de pasta de full fregida amb ves a saber quin oli, amb verduretes a dintre afortunadament no gaire picants ) acompanyats de un té ‘Chai’ ( es una excel.lent barreja de te negre i especies que sempre es prepara directament amb llet, i el consum del qual constitueix una mena de religió a tota l’Índia. La clau és que la llet no sigui aigualida ). La gent torna cap a dintre, el qual ens indica que el tren sortirà en breu.

El mon dintre un tren!!

















La marxa segueix amb un ritme dels que diguem et permet contemplar el paisatge i tots els seus detalls, un paisatge relativament monòton on sempre apareix la figura humana ( la India te una densitat de població de aprox 385 habitants x Km2, que per tal que us feu una idea es una població és com 26 cops la de Espanya en un país només 7 cops més gran... agafeu un ‘españolito’, multipliqueu-lo per 26, i us sortirà gent rere cada olivera sigui a Jaen o a les Borges Blanques ), i de tant en tant potents estímuls visuals com el de un parell de vaques de llargues banyes remullant-se al fang ( sense temps per agafar la càmera malgrat la velocitat ) o una rogenca posta de sol decorada de palmeres com aquelles que només pots recordar dons una foto mai s’hi acostarà el més mínim.

S’ha fet de nit entre intents de lectura que em fan dormir, correccions de posició en uns bancs que podrien ser més còmodes i una conversa amb un enginyer nuclear retirat que m’explica els problemes energètics del seu país on només disposen de 16 centrals nuclears del tot insuficients per cobrir la onada de industrialització per la que passa el país. De sobte un soroll estrident!! Comença a ploure a gots i barrals!! D’aquella pluja que si treus la ma per la finestra pica bastant al contactar amb la pell, i que s’escola per arreu dons està acompanyada de un vent considerable. Coi, si feia un dia ben clar fa una estona!! Ara entenc el per que de les finestres d’aquí.

Nosaltres com gairebé tothom, optem per abaixar la reixeta de lames així circularà una mica d’aire, mentre veig uns que baixen la finestra de vidre.. serà per veure el paisatge nocturn??

Bé, el viatge deu estar a punt d’acabar, per tant millor que vagi al bany abans de baixar dons podem estar una bona estona abans de trobar un lloc on dormir. Aquest és gran, metàl·lic, i com no, d’aquells de forat a terra amb dues ‘petjades’ a tocar-lo, on suposadament hi posaries el peus per seguidament aclocar-te i apuntar mentre la posició t’ajuda a fer força amb la panxa ( serà per això que estan ben prims els indis? ). Al cantó, a nivell de terra, una aixeta amb un potet.... traieu-ne les vostres conclusions ( una pista: paper higiènic no n’hi ha, es un producte 100% occidental, difícil de aconseguir i més car que allà ).

Afortunadament només havia de fer un pipí!!

Només amb uns 45 minuts de retard per un trajecte de casi 5 hores, arribem a Tiruchchirappalli, i després d’una corredissa fins a la andana amb la que no aconseguim evitar quedar xops, es tanca una primera experiència del tot suggerent tot esperant trajectes mes curts i més llargs que em duran a noves vivències ferroviaries.

Notes:

Els vagons aquí son més amples que els d’allà ( Renfe ), així com l’ample de via, però el que em té desconcertat es una via paral·lela de ample molt petit on hi deuen passar trens mida lil.liput, però malauradament no he tingut ocasió de veure’n cap, i vista la conservació dubto que en vegi cap.. potser abans hi passaven trenets de la bruixa?.. Per ara no he trobat que em pugui respondre quelcom en un angles comprensible!

La tracció dels trens tant pot esser elèctrica, com diesel, ja que malgrat que la xarxa ferroviària del país és molt extensa i arribes gairebé arreu, només els voltants de les grans ciutats sembla estar electrificada.

A tots els vagons, a un dels extrems, sempre hi trobareu un rentamans, es a dir, una pica, dons com heu pogut llegir es ben normal el menjar a dins del tren, i com la gent aquí sempre menja amb les mans, molt polits ells, es renten tot sovint abans i després d’haver menjat.. La pregunta és: també ho fan després d’anar al bany??

M’han aconsellat, en cas de fer un trajecte una mica llarg, especialment els nocturns, que quan posi l’equipatge al portaequipatges, el lligui amb una cadena, dons malgrat que no es que siguin insegurs, aquí també hi ha ‘pispes’ que viuen dels descuits dels altres.


( un altre dia us penjo mes fotos eh!! i perdo pel rotllo )

Ciau

Xevi



Vijay Kumar - Una experiencia Al.lucinant ( 2 de 2 )

Ara us deixo amb la segona part.. Gaudiu-ne!


La suggestio, part important de tot plegat!

















Evidentment només estic relatant la part més ‘crua’ de la cerimònia, però tot plegat estava envoltat de cants diversos, fregaments amb branques de arbres sagrats, benediccions al front ( que també rebíem nosaltres ) amb vistosos colors, especialment el blanc ( color de la puresa ) i el vermell ( color de la força ), i balls de gent mig o totalment posseïda per la suggestió o per substàncies que desconeixem.


Mai us queixeu de un mal de queixal aqui!






















Feia estona que en Vijey donava tombs per el temple, fent-nos mirar alguna cosa, dient-nos que fessin fotos de una altra o beneint-nos el front entre somriures inesgotables, si bé els darrers minuts se’l notava quelcom més nerviós.. s’acostava el seu gran moment!!


Ens crida i en fa anar cap una mena de banc fet de barres metàl·liques, al voltant del qual s’hi amuntega la gent, i on dos personatges amb aire quelcom sinistre l’estan esperant. S’estira cap per avall i mentre un dels personatges li posa un pols blanc a l’esquena , l’altre eixuga amb un drap un parell de immensos ganxos tal com dels que veiem en una carnisseria penjar un xai sencer o algun animal encara més gros. Ja sabíem de que anava, però veure que la cridòria augmentava fins a nivells de fanatisme i veure com desprès de haver-li marcat la zona on s’allotjarien, els immensos ganxos travessaven per dos cops la pell de l’esquena d’en Vijay, va ser quelcom que se’m repeteix constantment al cap quan hi penso!!


















La ‘operació’ va durar poc més de dos o tres minuts, però si la tensió del moment em va permetre fins i tot gravar un video, al cap de poca estona vaig haver de marxar a prendre la fresca ja que la asfixiant calor i la impressió van poder una mica amb mi!!






















Val a dir que en Vijay es va aixecar del banc amb una tela taronja ( color sagrat ) que li cobria les espatlles i que impedien veure els ganxos de l’esquena, amb un cert gest de dolor, però amb una enteresa que ni els més pietosos podrien amb ella. Abans de poder sortir del recinte a la recerca de el desitjat aire frec, en Vijay

ja s’havia acostat amb un somriure i ens mostrava els ganxos dels que al cap de poca estona l’unirien a un dels cotxes que l’esperava fora!!


Havia passat vora 30 minuts que jo feia que m’esperava fora assentat a cantó de un vellet tot arrugat i vestit només amb un ‘lungi’ blanc ( una mena de faldilla comodíssima i molt versàtil, que és el que porten tots els homes aquí, i pel que sé a tota la India .. jo ja el porto cada dia si més no al vespre ) tot sabent que m’estava perdent com en el temple a algun dels nois de uns 13 anys amb els que tenim contacte al poble, li estaven perforant la llengua amb alguna mena de enorme ‘piercing’, que pel que vaig poder veure abans a la seva cara, no li devia acabar de fer gràcia que li posessin, però que segur ho va aguantar molt valent.


Llavors, ja revifat per el temps passat i un refresc que vaig anar a buscar amb un cop de bici ( a algun dels pocs llocs amb nevera del poble ), vaig tornar a entrar al temple, on al mig de un altre cop, una cridòria ensordidora, a dos nois de un 20 anys els estaven clavant de banda a banda de boca uns enormes ferros de més de 1 centímetre de diàmetre i una llargada que els seus braços no podien abastir, per acabar posant als extrems d’aquests ferros uns motius decoratius i unes llimones que semblaven havien d’equilibrar el segur enorme pes d’aquelles barres.

Vaig tornat a sortir per que sabia que en Vijay

ja estava al front del decoradissim Ambassador ( un cotxe de aire clàssic molt típic com a taxi ) al qual el lligarien en breu amb dues cordes unides als ganxos que ja feia estona penjaven de la seva carn.


Tal dit tal fet... en un tres i no res, i amb algunes tivantors que vaig sentir a la pròpia esquena, en Vijay va estar al seu destí de les properes hores, i al cap de poc, quan tota la comitiva estava formada i en Vijay va fer la primera estrebada per moure el cotxe, vaig notar com s’esquinçaven molts de principis en els que creiem...


Allo de que mes val una imatge que mil paraules...

















Fins aquí la part més cruenta de la història; el següent varen ser tres o més hores de passejades pels

petits carrers de Vedanthangal, sota un sol de justícia, en una impressionant comitiva de un tractor i dos cotxes estirats per essers humans ( i jo empenyent juntament amb alguns nanos, el maleït cotxe tant com podia o em deixaven, per no veure patir gaire en Vijay, dons els crits que emetia no eren només de pregaries ), tres personatges clavats de centenars agulles pel seu cos i decorats com

una gran flor, més dos d’altres amb enormes ferros de més de dos metres que els travessaven la boca i que no cabien en molts trams del carrer, i els nanos de les llimones i d’altres petits amb la llengua travessada per ves a saber que!!... més una munió de acompanyants que pregaven constantment i els netejaven i beneïen els peus constantment als actors principals d’aquesta historia que ja m’ha quedat gravada per la resta de la meva vida!!

I potser el més sorprenent de tot plegat es que no va haver-hi una gota de sang vessada en cap dels centenars de ferides que varem poder contemplar realitzar davant els nostres ulls.. .

Si la suggestió de la religió no és poderosa, que vingui Deu i ho vegi !!










































Si, si, n'hi havia un que arrosegava un tractor!!




















Vijay Kumar - Una experiencia Al.lucinant ( 1 de 2 )

Aquest es en Vijay... un petit gran home!!


















( aquest post el penjaré en dos cops i amb més fotos de l’habitual, totes al final de tot de cada dia per tal que pugueu fer-vos a l’idea de la magnitud de l’espectacle, però si us plau, deixeu anar la imaginació i ben segur us quedareu curts!! ).. ah, i deixeu cometaris!!


El que va passar el 16 d’agost no es quelcom que un espera trobar, res que ni de lluny hagi vingut a buscar, encara que justificaria el viatge de molta gent, i que en definitiva es quelcom que pot marcar molts detalls de una vida, la dels que ho viuen en pròpia carn i la pròpia encara que fos un simple espectador.

Tot canvia desprès d’haver vist una cosa així i pot tenyir de mediocritat qualsevol manifestació humana posterior ( i els post en aquest blog )

Primer de tot us introdueixo a en Vijay, malgrat que explicaré altres manifestacions dutes a terme per altres persones a les que desgraciadament no puc posar nom... L

Vijay es un noi de 19 anys que treballava per nosaltres fa un parell de setmanes amb el projecte dels blocs, i malgrat que aquest està aturat pel moment, ens seguim veien molt sovint sigui trobant-nos a la carretera o anant plegats a banyar-nos en algun dels pous que serveixen per regar els camps. Si hi ha un característica que defineixi a en Vijay és el seu permanent somriure i malgrat que el seu anglès es limita a una trentena de paraules, ens anem entenent.

Resulta que en aquelles dates es celebrava el festival del seu poble, Vedanthangal, amb tot un seguit de celebracions essencialment religioses segons el nostre entendre, i ja des de fa dies estàvem sobre avis de que en Vijay prenia part important en elles i anava a fer una quelcom que supera la imaginació... passo a relatar-vos!!

Quan arribem al recinte del temple, ja avisats des de estona abans per l’estridència de la música, trobem aparcats a la porta un tractor i dos cotxes amb múltiple decoració floral, el que confirma les nostres sospites del que anava a passar desprès, però que no era més que un bri de l’experiència.

Ens reben cordialment fent-nos passar i cedint-nos espai per fer fotos, alhora que ens demanen constantment que els fem fotos a ells o a qualsevol cosa que pensin ens pot interessar i tot seguit et demanen de veure la foto ( el qual els diferencia dels marroquins que et demanaven diners o rebutjaven no fos els robéssim un tros de la seva ànima ).

La primera sorpresa son un parell de nens de uns 7 i 10 anys amb petites llimones que pengen arreu del seu tors, l’esquena i els braços, i quina es la sorpresa en fixar-nos que totes elles estan cosides a la pell amb un diminut fil blanc que travessa la pell dels nanos per centenars de punts ( em va semblar entendre que hi havia poc més de un centenar de llimones en cada nen ). Però el més sorprenent era la impassibilitat del seu rostre, el qual em va dur directament a pensar en la poca o nul·la resistència al dolor a la que estem acostumats a occident.. tenim molt i molt que aprendre.

Però clar, l’espectacle no havia fet més que començar per nosaltres ( i de fet les celebracions també ); només va caldre aixecar el cap per veure un dels nois que tenim mig coneguts, aquest d’uns 19 anys i de nom Pravin, que estava dret una mica més allunyat i que duia carregat a l’esquena una estructura metàl·lica semiesfèrica que el cobria tot al voltant del seu cap i més cap avall. Des de totes bandes de l’estructura sortien tot apuntant al cos d’en Pravin, també més d’un centenar de agulles de vora un metre de llargada i no menys de 1 mil·límetre de gruix que penetraven la pell del personatge en qüestió, tot perforant-li els braços, el tors i l’esquena de forma perfectament ordenada. Però varem arribar a temps dons encara no estaven totes les agulles posades, i un altre cop es va poder contemplar com sense cap gest de dolor ( fins i tot ens va dedicar algun somriure en veure’ns ) algunes agulles penetraven cuidadosament la seva carn fins a endinsar-se dintre la pell més de un centímetre en alguns casos.

Clar, pensareu ( pensarem ) tot plegats que tot això son barbaritats, però pel que vaig veure les enormes agulles eren prèviament netejades a la seva punta amb diminutes llimones que tenen un gran poder desinfectant!!


Un del deus adorats, o quelcom similar


















un espectador


















i la impassibilitat que sorpren


















una 'fredor' amable, tota manera












i clar, quan t'acostes.. flipes!!












i aquesta es l'esquena d'en Pravin... el seguent dia mes... molt mes










dimecres, 3 de setembre de 2008

Mosquits





Segona entrega de la sèrie amb l’animal que potser tenim més present en el dia a dia en aquesta terra en la que em trobo. I no, no és la vaca encara!!

Una de les típiques discussions que es pot encetar allà durant l’estiu, alhora que es menja en una terrasseta unes tapes amb pa amb tomata en aquella hora de la tarda en que les mosques encara pul·lulen pels plats però els mosquits ja han fet acte de presencia i comencen a atacar-te els turmells, seria la clàssica pregunta de ..

Quins son pitjors / quins emprenyen mes / quin animal sobra.. les mosques o els mosquits??

Aquí, malgrat que cal espantar bastant les mosques del plat a l’hora de dinar a ca la Fatima, la resposta a la pregunta anterior te un guanyador clar..

i de passada la meva habitacio...












and the winner is: El Mosquit!!

Aquest ja ha pagat el rondar per aprop


















‘Menys mal’ que fa

uns anys a l’Aleix a mi ens varen ‘afusellar’ fent vivac aprop de Cadaqués i tot seguit vaig anar a comprar la meva primera mosquitera tot dient-me que allò no em tornaria a passar, per que aquí aquest element és allò que es diria IMPRESCINDIBLE. I no només ella, sinó que els repel·lent és també un bon company de viatge ( podria obviar anomenar la roba de cama i màniga llarga, malgrat que jo no les utilitzo ni tant sols al vespre ).

Els primers dies aquí no pensava pas que em fora tant necessari, però la simple lògica de pensar que ens trobem entre centenars o millor dir milers de camps, especialment d’arròs, i experimentar en la pròpia carn munts de picades especialment al d

ors de les mans i els peus que causen una coïssor tant gran que em feien despertar a mitja nit, tot plegat va precipitar els aconteixements pel seu propi pes, ja que el ventilador de sostre que havia de ser tant efectiu, si n’espantava algun, només devia ser pel terrible soroll que fa!

On caram puc fixar la mosquitera? Per que caram he trigat tant a posar-la? ( lliçó important, les coses son per utilitzar-les, no per tenir-les en una bossa i traginar-les d’una banda a l’altre! )

Bé, una mica d’enginy i ja la tenim col·locada.. aquesta nit sembla que dormiré tot seguit!!

Dos o més nits i diverses caceres de matinada que deixaven la xarxa amb rastres de la meva pròpia sang, em va costar el comprovar que aquests petits monstres es poden esmunyir per qualsevol escletxa si no has tingut prou cura de que la mosquitera caigui generosament fins a terra i l’efecte del ventilador, que segueix essent totalment necessari p

er agafar el son, no la mogui i fa que s’enganxi qualsevol banda, creant un passadís que els maleïts ben segur trobarien!!

Ara ja ho tinc clar, cada dia després de la dutxa del vespre, abans d’anar a sopar, em poso el repel·lent local ( tampoc cal el caríssim Relec que t’aconsellen a la farmàcia d’allà ) als peus i a les mans on la pell és més fina, i abans de dormir comprovo el contacte fins a terra de tot el perímetre, alhora per si durant la col·locació n’hi havia algun, durant els minuts de lectura estic a l’aguait, i ara ja una lluita de 1 contra 1 que tinc guanyada, em permetrà un descans més plaent !!

Tot i que també em pregunto, com s’ho ha fet en Martín, el meu company de ‘caseta’ per estar quatre setmanes sense mosquitera, fins que varem trobar a Chengelpattu una de bastant bona per 1/8 part del que costava la meva allà? Jo entenc que la meva sang deu ser molt gustosa pels mosquits de tant que m’agrada i menjo cosses dolces, però segur que ell devia ser un banquet diari pels xucladors de sang.

Ara només parla meravelles de la seva ‘mosquito net’!! J

I el que no acabo d’entendre és com els nadius d’aquí no se’n queixen... serà per la seva pell fosca? Serà que no entenc que si que es queixen per que ho fan en Tamil? O van signar un pacte fa molts anys amb els deus i els protegeixen de tot mal d’insectes?

Ah, la meva resposta a la pregunta anterior, i malgrat que potser les mosques son més lletges, fastigoses i emprenyadores en general, es clara.. els mosquits sobren!!


Una estampa de la platja de Chennai durant un dels 'festivals' servira d'entrada per el proper 'post' que enfosquira qualsevol d'anterior i posterior
















i una curiositat