diumenge, 7 de setembre de 2008

Tren














Primer de tot, moltes gracies als lectors i especialment als que deixeu missatges, em feu sentir amb vosaltres!

( el text es de fa unes tres setmanes, l’experiència, intemporal )

Ja feia dies que tenia ganes de provar-ho, dons era molta la informació que m’havia arribat al respecte, algunes les imatges, i moltes les idees, possiblement estereotipades, que tenia sobre el moure’s en tren en aquestes contrades. Calia comprovar-ho!!

Va ser la setmana passada quan veig tenir la oportunitat, dons calia anar a Tiruchchirappalli ( ciutat de uns 800.000 habitants, a uns 300Km de on estem nosaltres –hem de fer 1h de bus, uns 35 Km, fins al tren-, i afortunadament més coneguda com a Trichy, dons segurament ni els indis poden pronunciar el ‘palabro’ aquest amb dues ‘ch’ seguides ) per visitar una organització que treballa amb SHG ( Self Help Groups, que son grups de dones a les que el govern indi ha donat una forma jurídica, per tal de empoderar-les i treure-les de la marginació, i específicament amb temes de potabilització d’aigua ( però no en parlaré de la visita dons ni jo mateix tinc clar el que en podem treure de profit :S ).

Total, que s’acostava el dia, però jo encara no sabia com funcionava el sistema de reserves, ja que si es tracta de fer un trajecte una mica llarg –diguem-ne més de 3 hores, i aquest trajecte suposava 4,5 hores en un ‘super-express’-, cal fer una reserva i compra prèvia del bitllet per poder tenir un seient al tren, i en aquest país la mobilitat de la gent és molt elevada i calia tenir el bitllet amb uns 4 o 5 dies per endavant, de la qual cosa s’havia encarregat la Llum en una visita previa a Chegelpattu.

Teníem bitllet per la ‘Second Class- Sleeper’, per sobre de la ‘General Compartment’ que segons sembla et dona dret a entrar al tren i si tens sort seure en uns aparentment suficients –per la comoditat- bancs de fusta, però també sabia que existeix la classe A/C que evidentment es tracta de vagons amb aire condicionat i on segons m’han dit passes un fred impressionant, i per trajectes de curta durada hi ha vagons separats per dones ( ladies ).

Arribem amb temps a l’estació i després de preguntar l’andana de la que sortia el tren i imaginar en quina direcció aniríem ( el destí estava al sud, però el sol de migdia feia difícil orientar-se, i ara mateix quan ja hi he anat un parell de cops no ho tinc gaire clar ), creuem les vies per un extrem on hi havia un pas, mentre molts altres saltaven els 1,5 metres aproximadament entre l’andana i la via per escurçar la llarga passejada ja que les andanes d’aquí empobreixen en llargada a les nostres, dons el volum de passatgers difereix considerablement, i ens disposem a esperar..

Amb un retard més digne que el de la Renfe apareix pel cantó que jo no pensava el nostre ‘super-express’ on després de localitzar el vagó D1 ( hi havia informació a l’andana per saber a quina alçada del tren es situava cada vagó ) assignat pel bitllet, busquem els seients 75 i 76 que es troben en cantons separats pel passadís i en bancs per 3 persones.

La configuració interior d’aquests trens em recorda als regionals de la Renfe de no fa tants anys on tothom anava assentat en bancs entapissats d’eskay ( que resultava una veritable tortura als viatges de l’estiu ) cara al veí i amb les finestres sempre obertes per no ofegar-se.

Ja estem situats i ara ja em puc fixar en els detalls... i primer i més sorprenent de tots es la quantitat de ventiladors que hi ha penjant del sostre; en conto uns 33, que per un vagó de poc més de 100 persones


















( teòricament i assentades totes elles ), toca a ventilador per cada tres i escaig persones. Tots ells funcionen bastant silenciosament, i es poden aturar si cal, amb interruptors individuals situats als laterals dels seients. I es que suposo que sinó seria casi impossible viatjar en aquest país de calor constant. Evidentment les finestres que disposen de reixa, cortineta de lames i de vidre, totes elles practicables, estan sempre obertes, així com la porta, que de passada es l’únic lloc per on puc veure el paisatge amb una certa dimensió, dons les finestres son a mida ‘india’ o m’agafa mal de coll si em vull quedar embadalit mirant cap a fora!!

Però el paisatge no està només a fora, més aviat dit l’espectacle.. es troba a dintre, davant els propis ulls.

Fa una estona que estem en marxa i ja hi ha hagut oportunitat de jugar amb la mirada de molta gent, especialment la d’alguns petits que ens miren encuriosits, també de que alguns mes grans ( sempre homes, dons les noies gairebé mai et parlen directament ) ens preguntin els nostres noms, de quin país venim, si es el primer cop a l’Índia, quant de temps ens quedarem i preguntes d’aquesta mena que fan que el viatge passi més ràpid, quan de sobte comença una desfilada de venedors que porten una safata o un cabàs al cap amb els seus productes.

D’aquests venedors n’hi ha de dues menes, els oficials de la pròpia `Renfe’ India que porten begudes suposadament fresques, entrepans, arròs biriany i d’altres tipus, galetes i d’altres queviures produïts més o menys industrialment, i els que van per lliure ( i pel que entenc deuen tenir un radi d’acció entre determinades estacions ) i van oferint des de fruits secs, carbassons que tallen al llarg i afegeixen una mena de sal picant, cafè i té, cigrons cuinats –segur que picants- que et serveixen un paperines fetes a l’instant amb retalls de diari, i un munt més de productes que difícilment sabré mai del que es tracta.

Venedors oficials amb bigotis oficials!!












El tren disminueix la seva marxa, segurament es apropem a una estació important dons aquest tren només deu tenir parada a llocs grans, recordem que es tracta de un ‘super-express’!!! Ens aturem del tot en una gran andana en mig del no res, però de sobte per la finestra apareixen braços que criden i que multipliquen la anterior oferta de menjars. Ja fa vora tres hores que estem al tren i la gana apreta, per tant decidim que les motxilles es guardaran soles – val la pena comentar la sensació de seguretat en aquest sentit, malgrat que s’aconsella viatjar amb una cadena i lligar l’equipatge al portamaletes- i sortim l’andana per endrapar alguna coseta, que vista l’oferta decideixo que siguin un parell de ‘samoses’ ( una farcellet de pasta de full fregida amb ves a saber quin oli, amb verduretes a dintre afortunadament no gaire picants ) acompanyats de un té ‘Chai’ ( es una excel.lent barreja de te negre i especies que sempre es prepara directament amb llet, i el consum del qual constitueix una mena de religió a tota l’Índia. La clau és que la llet no sigui aigualida ). La gent torna cap a dintre, el qual ens indica que el tren sortirà en breu.

El mon dintre un tren!!

















La marxa segueix amb un ritme dels que diguem et permet contemplar el paisatge i tots els seus detalls, un paisatge relativament monòton on sempre apareix la figura humana ( la India te una densitat de població de aprox 385 habitants x Km2, que per tal que us feu una idea es una població és com 26 cops la de Espanya en un país només 7 cops més gran... agafeu un ‘españolito’, multipliqueu-lo per 26, i us sortirà gent rere cada olivera sigui a Jaen o a les Borges Blanques ), i de tant en tant potents estímuls visuals com el de un parell de vaques de llargues banyes remullant-se al fang ( sense temps per agafar la càmera malgrat la velocitat ) o una rogenca posta de sol decorada de palmeres com aquelles que només pots recordar dons una foto mai s’hi acostarà el més mínim.

S’ha fet de nit entre intents de lectura que em fan dormir, correccions de posició en uns bancs que podrien ser més còmodes i una conversa amb un enginyer nuclear retirat que m’explica els problemes energètics del seu país on només disposen de 16 centrals nuclears del tot insuficients per cobrir la onada de industrialització per la que passa el país. De sobte un soroll estrident!! Comença a ploure a gots i barrals!! D’aquella pluja que si treus la ma per la finestra pica bastant al contactar amb la pell, i que s’escola per arreu dons està acompanyada de un vent considerable. Coi, si feia un dia ben clar fa una estona!! Ara entenc el per que de les finestres d’aquí.

Nosaltres com gairebé tothom, optem per abaixar la reixeta de lames així circularà una mica d’aire, mentre veig uns que baixen la finestra de vidre.. serà per veure el paisatge nocturn??

Bé, el viatge deu estar a punt d’acabar, per tant millor que vagi al bany abans de baixar dons podem estar una bona estona abans de trobar un lloc on dormir. Aquest és gran, metàl·lic, i com no, d’aquells de forat a terra amb dues ‘petjades’ a tocar-lo, on suposadament hi posaries el peus per seguidament aclocar-te i apuntar mentre la posició t’ajuda a fer força amb la panxa ( serà per això que estan ben prims els indis? ). Al cantó, a nivell de terra, una aixeta amb un potet.... traieu-ne les vostres conclusions ( una pista: paper higiènic no n’hi ha, es un producte 100% occidental, difícil de aconseguir i més car que allà ).

Afortunadament només havia de fer un pipí!!

Només amb uns 45 minuts de retard per un trajecte de casi 5 hores, arribem a Tiruchchirappalli, i després d’una corredissa fins a la andana amb la que no aconseguim evitar quedar xops, es tanca una primera experiència del tot suggerent tot esperant trajectes mes curts i més llargs que em duran a noves vivències ferroviaries.

Notes:

Els vagons aquí son més amples que els d’allà ( Renfe ), així com l’ample de via, però el que em té desconcertat es una via paral·lela de ample molt petit on hi deuen passar trens mida lil.liput, però malauradament no he tingut ocasió de veure’n cap, i vista la conservació dubto que en vegi cap.. potser abans hi passaven trenets de la bruixa?.. Per ara no he trobat que em pugui respondre quelcom en un angles comprensible!

La tracció dels trens tant pot esser elèctrica, com diesel, ja que malgrat que la xarxa ferroviària del país és molt extensa i arribes gairebé arreu, només els voltants de les grans ciutats sembla estar electrificada.

A tots els vagons, a un dels extrems, sempre hi trobareu un rentamans, es a dir, una pica, dons com heu pogut llegir es ben normal el menjar a dins del tren, i com la gent aquí sempre menja amb les mans, molt polits ells, es renten tot sovint abans i després d’haver menjat.. La pregunta és: també ho fan després d’anar al bany??

M’han aconsellat, en cas de fer un trajecte una mica llarg, especialment els nocturns, que quan posi l’equipatge al portaequipatges, el lligui amb una cadena, dons malgrat que no es que siguin insegurs, aquí també hi ha ‘pispes’ que viuen dels descuits dels altres.


( un altre dia us penjo mes fotos eh!! i perdo pel rotllo )

Ciau

Xevi



3 comentaris:

epHedro ha dit...

¡Primen!

Ha, ha, ha, ha.
A vegades hi han coses dels amics que no t’imagines. No és que pensis activament que no siguin possibles. Només et sorprenen quan te’n assabentes.
La teva escriptura n’és una. Bravo, per que no les trobem cap rotllos, les teves entrades al bloc. I a més, jo estic aprenent molt molt de catalufo.
Petons andalusos.

Anònim ha dit...

Déu n'hi do quin viatge!I jo també espero que es netegin tant les mans com quan mengen...
Apa, salut!
Àngela

Marc ha dit...

Així doncs, no et vas rentar les mans després de pixar!?

una abraçada!