diumenge, 7 de setembre del 2008

Vijay Kumar - Una experiencia Al.lucinant ( 2 de 2 )

Ara us deixo amb la segona part.. Gaudiu-ne!


La suggestio, part important de tot plegat!

















Evidentment només estic relatant la part més ‘crua’ de la cerimònia, però tot plegat estava envoltat de cants diversos, fregaments amb branques de arbres sagrats, benediccions al front ( que també rebíem nosaltres ) amb vistosos colors, especialment el blanc ( color de la puresa ) i el vermell ( color de la força ), i balls de gent mig o totalment posseïda per la suggestió o per substàncies que desconeixem.


Mai us queixeu de un mal de queixal aqui!






















Feia estona que en Vijey donava tombs per el temple, fent-nos mirar alguna cosa, dient-nos que fessin fotos de una altra o beneint-nos el front entre somriures inesgotables, si bé els darrers minuts se’l notava quelcom més nerviós.. s’acostava el seu gran moment!!


Ens crida i en fa anar cap una mena de banc fet de barres metàl·liques, al voltant del qual s’hi amuntega la gent, i on dos personatges amb aire quelcom sinistre l’estan esperant. S’estira cap per avall i mentre un dels personatges li posa un pols blanc a l’esquena , l’altre eixuga amb un drap un parell de immensos ganxos tal com dels que veiem en una carnisseria penjar un xai sencer o algun animal encara més gros. Ja sabíem de que anava, però veure que la cridòria augmentava fins a nivells de fanatisme i veure com desprès de haver-li marcat la zona on s’allotjarien, els immensos ganxos travessaven per dos cops la pell de l’esquena d’en Vijay, va ser quelcom que se’m repeteix constantment al cap quan hi penso!!


















La ‘operació’ va durar poc més de dos o tres minuts, però si la tensió del moment em va permetre fins i tot gravar un video, al cap de poca estona vaig haver de marxar a prendre la fresca ja que la asfixiant calor i la impressió van poder una mica amb mi!!






















Val a dir que en Vijay es va aixecar del banc amb una tela taronja ( color sagrat ) que li cobria les espatlles i que impedien veure els ganxos de l’esquena, amb un cert gest de dolor, però amb una enteresa que ni els més pietosos podrien amb ella. Abans de poder sortir del recinte a la recerca de el desitjat aire frec, en Vijay

ja s’havia acostat amb un somriure i ens mostrava els ganxos dels que al cap de poca estona l’unirien a un dels cotxes que l’esperava fora!!


Havia passat vora 30 minuts que jo feia que m’esperava fora assentat a cantó de un vellet tot arrugat i vestit només amb un ‘lungi’ blanc ( una mena de faldilla comodíssima i molt versàtil, que és el que porten tots els homes aquí, i pel que sé a tota la India .. jo ja el porto cada dia si més no al vespre ) tot sabent que m’estava perdent com en el temple a algun dels nois de uns 13 anys amb els que tenim contacte al poble, li estaven perforant la llengua amb alguna mena de enorme ‘piercing’, que pel que vaig poder veure abans a la seva cara, no li devia acabar de fer gràcia que li posessin, però que segur ho va aguantar molt valent.


Llavors, ja revifat per el temps passat i un refresc que vaig anar a buscar amb un cop de bici ( a algun dels pocs llocs amb nevera del poble ), vaig tornar a entrar al temple, on al mig de un altre cop, una cridòria ensordidora, a dos nois de un 20 anys els estaven clavant de banda a banda de boca uns enormes ferros de més de 1 centímetre de diàmetre i una llargada que els seus braços no podien abastir, per acabar posant als extrems d’aquests ferros uns motius decoratius i unes llimones que semblaven havien d’equilibrar el segur enorme pes d’aquelles barres.

Vaig tornat a sortir per que sabia que en Vijay

ja estava al front del decoradissim Ambassador ( un cotxe de aire clàssic molt típic com a taxi ) al qual el lligarien en breu amb dues cordes unides als ganxos que ja feia estona penjaven de la seva carn.


Tal dit tal fet... en un tres i no res, i amb algunes tivantors que vaig sentir a la pròpia esquena, en Vijay va estar al seu destí de les properes hores, i al cap de poc, quan tota la comitiva estava formada i en Vijay va fer la primera estrebada per moure el cotxe, vaig notar com s’esquinçaven molts de principis en els que creiem...


Allo de que mes val una imatge que mil paraules...

















Fins aquí la part més cruenta de la història; el següent varen ser tres o més hores de passejades pels

petits carrers de Vedanthangal, sota un sol de justícia, en una impressionant comitiva de un tractor i dos cotxes estirats per essers humans ( i jo empenyent juntament amb alguns nanos, el maleït cotxe tant com podia o em deixaven, per no veure patir gaire en Vijay, dons els crits que emetia no eren només de pregaries ), tres personatges clavats de centenars agulles pel seu cos i decorats com

una gran flor, més dos d’altres amb enormes ferros de més de dos metres que els travessaven la boca i que no cabien en molts trams del carrer, i els nanos de les llimones i d’altres petits amb la llengua travessada per ves a saber que!!... més una munió de acompanyants que pregaven constantment i els netejaven i beneïen els peus constantment als actors principals d’aquesta historia que ja m’ha quedat gravada per la resta de la meva vida!!

I potser el més sorprenent de tot plegat es que no va haver-hi una gota de sang vessada en cap dels centenars de ferides que varem poder contemplar realitzar davant els nostres ulls.. .

Si la suggestió de la religió no és poderosa, que vingui Deu i ho vegi !!










































Si, si, n'hi havia un que arrosegava un tractor!!




















3 comentaris:

Anònim ha dit...

au!!!

Carabanchel ha dit...

Qué tortura!!!...Maravilloso, sobrepasas el tiempo conociendo.

Unknown ha dit...

Ondia quin mal deu fer aixo! Jo vaig intentar empenyer un R5 per arrancar-lo i vaig haver demanar ajuda aixi que no em puc imaginar com aquesta gent ho fa amb un ganxo esquincant-li la pell.

Nomes un comentari, he trobat a faltar una rao per tot aixo. M'imagino que te alguna cosa a veure amb la religio pero em falta saber que els empeny a patir aquesta tortura. Suposo que vas parlar una bona estona amb en Vijay, que pensava ell mentre ho estava fent? com es sentia?

Be, gracies de nou per fer-nos testimonis d'una realitat que ni tan sols se'ns pasava pel cap que existia.

Una abracada,
Xavi