Happy Pongal!!

14, 15 i 16 de gener es el temps en que els tamils i algunes altres regions de la India celebren el canvi d’any.. de l’any Tàmil, es clar!!

No he pogut treure en clar si viuen en un any diferent del 2009... malgrat que el calendari d’aquí no en marqui cap altra ( com tenen per exemple els budistes amb el 2551 o els musulmans amb els 1428 -aprox.- ), be, n’estic convençut que si que ho fan, si mes no transiten que no es la mateixa que la nostre i a mes amb 14 dies de decalaix!

Arreu, a les entrades de les cases i molts establiments com aquesta botiga de te, ets desitjat de tenir un Happy Pongal!

Dies que serveixen per celebrar dos cops alguna cosa, ja que si es tracta de celebrar coses aquí no es queden curts, però resulta que el PONGAL sembla ser la mes grossa i comuna de les celebracions hindús i que transcendeix a l’escena publica amb al volum dels altaveus o amb la vistositat de qualsevol altra de les manifestacions que es duen a terme durant tres dies i de tres maneres diferents, i en aquests dies per la quantitat de canyes de sucre que decoren les entrades de qualsevol lloc, i que son consumides arreu en qualsevol moment a cop de queixalada... unes ‘xuxes’ d’allò més natural!

Heu provat mai la canya directament? i el sucre de canya 100% natural? val la pena!

















El primer dia es celebra de manera mes casolana, preparant els ‘kolams’ ( unes figures geomètriques dibuixades amb pols de guix al terra, a l’entrada de les cases i que diuen porten sort ), però per aquest dia s’omplen de colors que no mostren la resta de l’any... sense dubte una de les poques activitats artístiques que mostren!



Preparant els 'Kollams' de Pongal

A això li segueix el que em va portar a casa d’en Mooogan, en Jay Kumar, el seu cosí en Kartig, i els pares dels primers... m’havien convidat a menjar el ‘Pongal’ que es prepara nomes en ocasions especials ( si vareu llegir el post sobre el casament a Vedanthangal, es un dels menjars presents ), i el ‘Pongal day’ n’és una!

Allà, desprès d’esperar una bona estona fixant-me en els detalls del culte diari on veneren als parents morts amb ofrenes i precs, i de intentar-me comunicar mes a base de somriures i cops de cap que no pas d’angles o de un llenguatge tàmil que per a mi mai serà, o de fins i tot fer la pregaria al Deu familiars en Perumal – un de negre com si fos la Moreneta, tot i que en tenen de diversos colors de Deus-, i sobretot d’estar com ells, expectant davant una tele que essencialment emet la mateixa porqueria que arreu... per fi... varem dinar!! ( i això que hi havia anat per esmorcar a les 9, però ja eren quarts de 12)

Entre tants Deus -quina feinada d'adoracions-, n'hi un de negre, es en Perumal.. el trobeu?

Apart del ‘Pongal’ hi havia arròs –com no!- amb ‘sambar’ ( la mes típica de les salses d’aquí, feta a base de verdures ), una cosa similar a una gegantina patata, menys gustosa, però que talladeta i arrebossada com estava, tenia la seva gracia. Hi havia també, com els dies de celebració, un petit plàtan i un ‘sweet’ que sempre es allò que mes m’agrada.

Curiosament, i potser per que era l’únic convidat d’aquella vetllada, varem dinar plegats el pare, en Jay i jo, dons la botiga de sacs de ciment que porten havia de seguir oberta i en Moogan estava allà, mentre qui m’havia convidat, en Kartig, havia marxat a casa els seus pares. Un cop varem acabar de menjar nosaltres i miràvem la tele, ja que poc es parlen, la mare va menjar sola.. I es que no te res de social això de menjar pels tàmils, pura ingestió d’aliments!

Un cops fetes les fotos de rigor que et demanen que els facis –pocs miralls hi ha, i menys la possibilitat de perpetuar-se en un paper- a la casa, al racó de resar, a ells, a l’arbre sant que tenen, ... varem tornar cap al poble i desitjant un ‘Happy Pongal’ a aquelles persones que trobàvem pel camí que cofois lluïen en molts casos el ‘Pongal Dress’ que no es mes que nova roba –camisa, pantalon, saree..- que el mercantilisme tornat en tradició en demana aquí i allà, que estrenem pel cap d’any, tot i que aquí ja els va be això d’estrenar roba de tant en tant, i se’ls nota especialment polits i cofois!!

El segon dia de ‘Pongal’ passa per ser una mica com el primer, però amb la diferencia que l’àpat es realitza fora de la casa –al pati, al carrer... però ben aprop de la casa vaja-

??

Però aquest dia ja estava de camí cap a Mahaballipuram per desconnectar-me de la realitat de Vedanthangal, mentre d’altres pintaven les banyes de les vaques, que es una de les activitats també tradicionals aquests dies.





'Tunejar' les vaques tambe toca aquest dia!

Es el tercer dia de ‘Pongal’ en que es fa evident la celebració que comporta, dons mana la tradició que la gent marxi aquest dia de casa seva, a fer el turista a qualsevol banda, i estant jo a Mamallapuram, que com a lloc costaner i turístic que es, he constatat les riuades de gent que fluïen des de els busos i en direcció a la platja o a la resta de monuments visitables o no d’aquesta població. Com arreu, tota mena de venedor ambulants, firaires i demes, proveïen a les multituds d’allò que els calgués per passar un ‘Happy Pongal’.

I el que mes curiós em resulta es com el ‘Happy Pongal’ que vindria a ser com un ‘Feliç Any Nou’ en realitat es pot entendre com un ‘Feliç Arròs amb Llet’ dons es tracta de un plat cuinat amb sucre de canya, cardamom, llenties seques, panses, llet i algunes especies desconegudes... i evidentment arròs!!

Ni que sigui sota la pluja, cal preparar el Pongal!!

Us desitjo una Feliç Paella 2009!!

i ... ‘Elles’

Una mica de tot...

El Saree o Sari, o qualsevol de les múltiples maneres en que es pot trobar escrit el nom de la vestimenta reina utilitzada per les dones diria que a tota l’ India, o si més no a tot arreu on he pogut contrastar-ho.
Es tracta de una llarga peça de roba de uns 7 metres, usualment de seda, estampada de mil colors el qual el fa especialment vistós dons dintre la uniformitat de la vestimenta la varietat de dissenys i colors fa gairebé impossible poder-ne distingir dos d’iguals ( fora quan es tracta del uniforme de una empesa, col·legi, etc.. ), que es complimenta amb una mena de ‘top’ que cobreix completament des de les espatlles fins per sobre la panxa, i amb una faldilla que queda amagada pel mateix Saree quan el tenen posat.
Pel que sé, posar-se aquesta peça no es cosa de criatures, dons exigeix no se quants doblecs abans de poder-lo fixar amb uns imperdibles ( si, aquelles coses petites que son com agulles doblegades i tancades, les quals gairebé ja desconeixem l’existència pràctica poc més enllà d’alguns llibres per aprendre el nom d’una paraula que de per si te tela ja que usualment perdríem els imperdibles, aquestes cosetes, son aquí essencials per subjectar-ho gairebé tot ) que ben posadets queden d’allò més amagats fent que sembli miraculós com s’aguanta junta tota aquella parafernàlia!!
Tot plegat un cop acabat, una dona vestida amb un Saree queda d’allò més elegant !!

I el més increïble és la versatilitat d’aquesta peça, dons apart de fer-la servir per qualsevol activitat sigui per treballar al camp, fer feina en una oficina o anar en bicicleta ( i molt n’estic de sorprès de no haver presenciat encara cap accident degut a la utilització conjunta dels os elements.. hauríeu de veure com es puja aquí a la bicicleta! ), el Saree serveix tant per fer una cortina ocasional, o un bressol per un nadó sigui penjant-lo d’una branca o al tren entre dos seients, o bé per filtrar l’aigua ( desgraciadament molta gent encara pensa que si aquesta es filtrada per un Saree doblegat set cops, l’aigua resultant ja estarà neta ).
La resta d’aplicacions queda subjecta a la imaginació de cadascú!

Una altra peça molt habitual, i potser més utilitzada per la gent més jove ( el qual posaria el Saree com a peça tradicional ), és la ‘Xuridar’, que es composa de una mena de camisola – també ricament estampada- que arriba fa no fa fins als genolls, que son coberts per uns pantalons suposo que amples, i que SEMPRE es complementa amb una estola ( i aquest nom em sona molt eclesial, però que hi farem ) posada a mode de bufanda, però al reves ( pel qual suposo que utilitzen imperdibles J ja que sembla inamovible ).
La Xuridar en diferents colors segons el centre, és la peça que porten totes les noies que van a escola, i es complementa amb unes llargues i acurades trenes que son decorades amb llaços a joc amb el vestit, i també és el que vesteixen la majoria de nenes petites






















Quan es tracta d’estar per casa, el que anomenen ‘Nighty’ ( com a ‘de nit’ ), una camisa llarga fins als turmells, evidentment de coloraines diverses, és la peça a considerar. A mi em recorda a determinats vestits femenins d’estiu, i em sembla que ha de ser d’allò més còmode ... aquí cada qual decideix!

I acabant per un detall important, els peus, o més que els peus, els turmells, estan en molts de casos encerclats per unes cadenetes de petits cascavells, que anuncien amb el seu tintineig el pas o l’arribada de una dona que encara ha de dir molt del seu paper en aquest país estrany en el que em trobo.

Camises... o el que vestir – ‘Ells’

Entraré als post del 2009 amb les qüestions d’estil que habitualment tant ens preocupen als occidentals, i que aquí passen a estar en un segon, tercer i ves a saber quina de les prioritats, però diria que lluny de ser la primera... tot i que , bé, més que d’estils, intentaré explicar com es vesteix la gent d’aquí –d’aquest racó de mon- començant avui per els que no podem dir que necessariament portin els pantalons!! ( com dirien allà ).



d'allo mes tradicional...











I es que lluny de lluir per les seves primes cames unes fundes individuals, senceres o curtes – cosa de turistes-, la peça de roba que habitualment cobreix de cintura cap a baix a la gent del camp ( apropar-se a la ciutat es uniformitzar-ne les estètiques amb les occidentals, igual que a quant més adolescents, més ‘jeans’ si l’economia ho permet ) son el ‘lunghi’ i/o el ‘vesti’.

Ejem... jo amb 'lunghi' a tres mides

El ‘lunghi’ és una peça rectangular –de uns 1,8 x 1 metres- de roba cosida com si fos un tub, i que es col·loca a la cintura a mode de ‘pareo’ o faldilla, lligant-lo de diverses maneres sigui doblegant-lo o fent-li nusos amb si mateix. Sempre estampat, habitualment de quadres, però amb les més estrambòtiques o fins i tot kitsch creacions, el ‘lunghi’ és sense dubte la peça estrella pel dia a dia en un poble com aquest, i a moltes altres bandes dons és una peça que també es porta a països com Cambotja, Vietnam i d’altres del sud-est asiàtic.

'Vesti'












El mateix podria dir del ‘vesti’, però en aquest cas la roba no esta cosida, sinó que oberta, cal fixar-la una mica com si fos la tovallola en sortir de la dutxa. Aquesta peça, de colors llisos, gairebé sempre blanca, o de cops blava, taronja, vermella o negra ( per venerar segons a quins Deus, Aiapan la negra per exemple ), i sempre amb un brodat a la vora, és una peça elegant, de cerimònia diria, vestida habitualment pel més vells de la plaça.



i per jugar a Criquet tb es pot dur 'lunghi'











El que fa especialment interessant el ‘lunghi’ ( i també el ‘vesti’ ), son la seva senzillesa i la seva versatilitat, ja amb pocs moviments s’aconsegueix disposar de una peça llarga, mitja o curta, a gust del consumidor, i si se’n sap, també de un banyador lligant-lo per sota, per fer esport, com a tovallola ocasional, o el que la imaginació et faci disposar!! ( per pujar a la bici amb ells, cal una mica de pràctica i potser alguna caiguda, però poder-ne es pot! )

I mirant cap amunt, el que ha estat per a mi l’element sorpresa de la seva vestimenta, és allò que nosaltres intentem eradicar de la vostra vestimenta, fora per ocasions especials o per feina, especialment als mesos de calor, per argumentant que es tracta de una peça incòmode, excessivament artificiosa, complicada de rentar, que cal planxar, etc... ( o és només a mi que em passa pel cap?)
Si, si, es tracta de la camisa!!

Qui no es indi? el que no duu camisa!









Les camises son d’allò més clàssiques, tant de tall com de color, sempre de màniga curta i amb butxaca al pit on guardar-hi els diners o bé el mòbil amb el que van tots carregats –i que fa difícil portar al ‘lunghi’-.
Ara entenc el per què de tantes botigues de ‘tailoring’, que vindrien a ser els nostres sastres, i es que aquí tothom duu camisa, i malgrat que també es troben les ‘ready made’, casi sempre son fetes a mida en un tres i no res per aquest artesans amb màquines a pedals.
Qui ho diria, es fan les camises a mida!! Tot un luxe per a nosaltres!! En això ens passen la mà per la cara!! :)








Una altra cosa que m’ha sorprès de la seva vestimenta, es la uniformitat d’estil tant si es tracta de adults com si son nens, dons la única diferència evident és la talla que utilitzen en funció de l’edat o l’alçada, dons es diria que els nens vesteixen com adults, fora la evident pinta que omple cada butxaca del darrere de qualsevol adolescent –amb el seu uniforme de col·legi de camisa blanca i pantalon marró clar, curt per els de primària i llarg per la ‘high school’-, fons l’estil si que te una edat per lluir-lo i una altra per oblidar-lo!

I gairebé em caldria acabar aquí aquest post, dons us en faríeu creus de la quantitat de gent (i parlo de més de un 80%, o gairebé un 100% d’escolars) que van descalços tot el dia.... -i si han d’anar a ‘ciutat’ es calcen unes xancletes de plàstic-, el que sempre m’ha donat a pensar que potser els que no toquem de peus a terra som nosaltres!!!

Amb això i el bigoti, tindreu el retrat de gairebé qualsevol indi que trobeu a Vedanthangal, rodalies i n’estic segur que molt i molt més enllà!

I no us pregunteu com és la ‘roba interior’? quan en porten, apart de la clàssica com la vostra, hi ha la versió més radicalment ‘tapacues’....

Shame, shame, public shame!













Pero no puc oblidar de mencionar el ‘cordill ombilical’ per anomenar-lo d’alguna manera, un ‘element’ que porten TOTS els nens petits, ja que els hi es posat quan neixen com a part d’un ritual, que molts segueixen portant fins a l’adolescència, i que alguns adults segueixen portant dons te una importantíssima funció de cinturo sigui per sobre del pantalon –diverses talles grans- que utilitzen per anar a l’escola, o per no et caigui el ‘lungui’ en qualsevol dels moments que s’han deixat anar els doblecs que pensaves havies fet consistentment.