Fathima fent Bidees

La Fathima ha estat una mica com una mare durant els 9 mesos de la meva estada ( li dec un post a ella ). Es una dona forta ( ha pujat a tres fills gairebé ella sola ) i sobretot és especialment somrient, que és segur una de les millors qualitats que pot tenir l'esser huma.
Aquí es pot veure com fa els 'bidees' ( una mena de cigarreta de una fulla amb una mica de tabac a dintre ) que ha estat el seu mitja de subsistència durant anys. Penseu que un paquet de bidees es ven a unes 6 rupies ( uns 9 cèntims d'€ ) el paquet de 20 unitats, imagineu el preu que reb ella, i els millers, millions de bidees que ha hagut de fer...
el procès també inclou classificar i tallar les fulles, posar-hi un cordillet per que no s'obri i finalment fer els paquets de 20 unitats, tot esperant que vingui algú que li pagarà una misseria per ells...

Gràcies Fathima

Moments...

Un cop aquí, mentre ordeno el meu cap, aniré penjant algunes fotos o vídeos ( allà no ho podia fer per questions de connexió) de alguns moments especials viscuts allà.
Aquest potser es el més impressionant que he pogut viure allà i arreu, i es quan a la celebració hindú que varem presenciar a mitjans d'agost, a en Vijay Kumar i a dos més els posaven uns enormes ganxos a l'esquena amb els que arrossegarien dos cotxes i un tractor.

Us adverteixo que es fort! ( haureu de girar la pantalla, i si disposeu de altaveus pugeu el volum dons l'experiència s'ho val )
i un cop vist voldries més explicacions però deixa tant al·lucinat... que nose...

Gaudiu

X

... punt i seguit

Mai he estat gaire amic ( o si més no, no m’ho hauria de creure si ho faig ) de treure’n conclusions de les coses pel fet que s’hagin acabat, ja que habitualment el pes d’aquestes conclusions és massa gran i massa rígid i mai s’adaptaria a la realitat que sempre és i ha estat canviant i subjectiva per definició.

Per tant marxar de Vedanthangal no és un punt i final del que vagi a treure cap mena de conclusió, sinó tal com deia la Mafalda, això és quelcom així com...

‘más que el acabose, es el continuose del empezose con ustedes’

Si però que les experiències de qualsevol mena impliquen canvis i coses noves, els quals desconec i haure de conèixer segons vagin sortint, i més amb el teòric panorama pessimista dels mitjans, però amb el bagatge actual ho miraré veig més com una oportunitat de canvi ( i espero que de millora clar! )

Així que benvinguts a la continuïtat del nou jo i amb vosaltres i benvinguts a la sorpresa de un dia cada dia nou!

I com si algú arriba a llegir fins aquí serà que ja he arribat, us dic ‘fins ja’ i merci per haver-me llegit ( o en el seu defecte mirat les fotos ). Intentaré seguir escrivint a alguna banda, però ja seran altra mena de reflexions, espero amb els mateixos ulls curiosos si no més!.

X

Els ‘Post’ que no han estat

Pura vida!












Alguns per desídia, altres per manca d’inspiració, altres de material més concret,... o ves a saber per quin set sous... però ben cert és que un cop hagi tornat m’hauran quedat una colla de ‘Post’, de impressions sobre algunes qüestions en aquest racó de món que m’agradaria d’una o altra manera haver escrit aquí, ni que fos per conservar-les a la memòria intemporal de l’ordinador, ja que la meva anirà declinant poc a poquet, de vegades voluntariament i dáltres de manera inexorable. Alguns d’aquest temes haurien estat:



pot arribar a ser 'porno' en les seves manifestacions












Un barrija barreja arreu.. una de cada, cristia, hindu o musulma.. religio a la carta!.












i tambe fer por..



















i mes por..


















Religió: ( malgrat que aquest estava quasi acabat ) Parlar de religions aquí es parlar de refregits presents es qualsevol detall de la quotidianitat o de com el caos pot viure amb una determinada convivència a tot volum, i els Deus de tota mena es barregen tant fàcilment com la maionesa. Les religions – Hindú majorment en les seves infinites variants, cristiana en moltes altres i una bona colla de musulmans ( els més discrets)- es viuen aquí de manera que m’agrada denominar ‘pornogràfica’ per les seves manifestacions públiques i el volum dels seus altaveus.












Menjar: Arròs i Arròs, Picant i Picant... i alguna petita variació que també inclou el picant.
Us havia dit que no m’agrada el picant? Potser l’episodi menys motivant d’aquesta experiència per algú com jo ...
Això si, si no fos pels mosquits, les serps i el desmesurat consum d’aigua, els camps d’arròs son de una gran bellesa visual! i he llegit que a l’Índia tenen unes 300 classes d’arròs...










































Feina: hauria estat molt avorrit, repetitiu i jo mateix m’hauria posat més nerviós per explicar qualsevol tema relacionat amb aquest punt o sobre l’eficiència en la feina ... passem pàgina!















Auroville: o sobre com les bones intencions i les utopies poden degradar tant.
No l’he volgut escriure per no emprenyar-me pel que he vist.

Els llibres: per que apart del viatge i l’experiència exterior, el viatge interior és cada dia més important, i els llibres que un elegeix i carrega son decisions importants que fan més enriquidora qualsevol vivència, vivint així moltes vides en una.
No vull deixar de mencionar Hombre Lento de J.M. Coetzee, El Lobo Estepario de Herman Hesse, grans intruments per coneixer-nos millors com a humans, el primer volum de
A la recerca del temps perdut de M.Proust, que tenia pendent des de fa anys i on la magdalena no es suca en un cafè sinó en una tassa de te, Gestas y opiniones del doctor Faustroll. Patafísico d’Alfred Jarry, el qual espero descobrir quelcom del seu significat algun dia que tingui valor per acabar de llegir-lo, The Velvet Rage de Alan Downs pels qui entenguin que s’entenguin una mica més, i altres títols lleugers ( i algun illegible que reposa com nou en alguna lleixa india que no vull recordar-me ) que de tant lleugers ja m’han volat del cap!


... i així alguns més sobre persones, costums, curiositats.... que han quedat arraconats en alguna banda del meu cap i que el qualsevol cas podem compartir davant un cafè, un té o una cerveseta!

Campanes a morts!!

Aquí, com arreu, a la gent també li dona per morir-se de tant en tant, i normalment en el moment menys esperat per ells o pels demes. Les causes com arreu, no son sorprenents, des de atacs de cor, accidents anant en moto o en vaca, o algú que altra que es va morir ofegat just abans de casar-se per haver-se oblidat de com nedar degut a una exagerada ingesta d’alcohol, no se si per celebrar el seu futur casament o per oblidar-ho... i clar,de vells!

En fi, que aquí també passa això, però sigui pel vernís religiós que aquí tot ho impregna ( n’hi ha que creuen en la reencarnació o coses així, però degut al meu posicionament actual, sobre els cristians ja sabreu una mica i us adreço a la wikipedia per consultes més exhaustives sobre les etapes ‘post mortem’ tant dels hindús com dels musulmans) o per causes que escapen a la meva comprensió actual, sembla que tot plegat es duu de manera molt ‘natural’, agafant l’esdeveniment com a un canvi de cicle on evidentment també cal seguir una sèrie de rituals... i us explico!

En Prathap te 13 o 14 anys, es trapella, no li agrada gaire estudiar i si jugar a criquet, i em sembla a mi te un cor gran encara que la seva mare m’ha dit algun cop si me’l vull endur cap a Catalunya ja que a ella no li fa cas.

El passat 26 de gener, dia de la república india, una estona abans de la que em solo despertar, vaig sentir el que em semblava la típica baralla davant la font que hi ha a l’altra banda de carrer, per veure qui hi posa el canti sota la aixeta abans que la veïna posi el seu, però la intensitat dels crits, l’estona que durava la suposada lluita dialectal i potser un registre diferent en els crits, em van fer llevar-me i sortir de casa per acostar-me a veure el que passava.

No gens va costat entendre que allò tenia més a veure amb el cel que no pas amb l’aigua, quan vaig veure a la mare del Prathap que ben desperrucada, alçava les mans al cel i se les tornava durament al cap o contra el pit, clamant, cridant, venjança contra no sé quins els elements que poques hores abans s’havien endut al seu marit allà on no el tornaria a veure ( si més no per ara ..?).

Abraçat a ella hi havia en Prathap, plorant d’aquella manera com no t’agrada veure a ningú plorar, i cridant a una amb els gemecs de la seva mare i d’altres dones que hi havia al voltant, dons aquí hi ha unes figures similars a les ‘ ploraneres?’ ( plañideras ) que acompanyen el dol

durant les primeres hores, fent que el dolor surti des de tant endins que difícilment en quedi gens un cop passat el procés. La seva germana gran estava com absent...

Aquí manen les tradicions ( aquests son hindús, però em sembla que hi ha moltes coses comuns amb les altres religions en tant a aquest ‘procés’ ), que el cos del difunt sigui present a la casa familiar, on serà rentat i vestit, si de cas embolicat en una –mortaja-, per estar introduït posteriorment en una mena de urna refrigerada – no cal recordar-vos la calor que arriba a fer aquí, i les conseqüències que tindria sobre la carn fora de la nevera -, on podrà ser visitat durant tot un dia per coneguts i desconeguts, que com arreu, lamentaran la seva mort i compadiran als que aquí queden.

Va estar ja al vespre quan em vaig decidir a anar-hi per donar el meu condol, o a fer acte de presència donades les dificultats de comunicació, i sota un tendal com els utilitzats als casaments, dins la urna que començava a marcar petites línees de gel a la base, hi havia el cos d’un personatge que no recordava haver vist abans, que es veia minúscul allà tant embolcallat amb aquella tela blanca i envoltat de tires de flors. Al seu cantó, a terra, seguia la dona clamant a un cel ara negre, llançant-se a terra i abraçant-se a les noves visites que amb nous gemecs, anticipaven la seva arribada. Els homes s’ho seguien mirant des de darrera contenint –com arreu- l’expressió dels seus sentiments, i la germana segui absent...

Mentre sonaven dos o tres timbals, amb ritmes que em sonaven més festius i que per a mi alleugerien aquella situació a la qual mai saps com apropar-t’hi.

Quan m’hi vaig apropar, en Prathap (que ja no expressava sinó una cara de no saber el que vindria, unida a un cansament evident ), dient-li aquelles paraules que mai saps quines han de ser i que acaben per ser sempre les mateixes, la seva resposta va ser... dinner finish?, i es que potser és la misèria, però segurament és la grandesa de comprendre que sigui com sigui, tot segueix i seguirà d’una o altra manera. És naturalesa pura!

els paries ( musics ) obrien la comitiva..










sobre un neixent cami de flors ..










feia les seves darreres 'passes' el difunt

Després de una nit serena, on gairebé no sonaven els timbals, al matí han tornat a sonar en força, i ha arribat el moment de les visites, quan munts de gent es congregaven al davant de la casa ofegant els encara plors i gemecs de les dones entre el soroll de la multitud, per donar pas ja més enllà del migdia a una processo, ara només de homes ( el que confirma la terrible separació social que hi ha entre ambdós generes ), alguns de ells dansant com entre possessos i borratxos, que durien el cos del difunt fins allà on l’enterrarien, ja que sembla ser que la incineració està reservada per el primer dels fills ( pel germà del difunt entenc ).

I és així com va marxar el pare d’en Prathap, deixant un camí de flors al seu darrere...

no veig malament marxar sobreuna catifa de flors...

El que vindrà ara ja son coses més sentides que vistes, dons durant els propers 14 dies la vídua serà cuidada per familiars i veïns, portant-li els àpats, l’aigua, i allò que li sigui menester per tal que no hagi de fer res, donant pas llavors a una altra petita celebració ( amb carpa inclosa ) on caldrà anar-hi de nou a presentar els respectes, que donarà per acabat el dol oficial, per seguir segurament amb molts més problemes que abans, una vida que no és fàcil per les vídues

( i molt us aconsello veure la pel·lícula de Deepa Metha ‘ Agua ‘ que parla sobre les vídues en aquest país )

i jo que pensava que era propaganda electoral ( aqui a l'estacio de busos )

I des de fa temps, una de les coses relacionades que més m’ha sorprès, i es que pensava al principi que es tractava de alguna mena de propaganda electoral degut a lo proper de les eleccions, és la manera que s’anuncia que algú ha mort a la zona, i es mitjançant uns cartells que s’enganxen allà on se’ls passi per la imaginació, amb la foto del difunt i un text que deu parlar de les seves bondats, ja que tots som bons un cop estem morts no?.

i aquest es el pare del Prathap

El que em va fer descobrir del que es tractava, i poder preguntar desprès, varen ser les llagrimetes que decoren la cantonada superior dels cartells, expressant així l’afligiment dels que es queden a terra.

i les llagrimes i els somriures si que son comuns a totes les societats..!!

I una altra cosa que vaig poder constatar en primer lloc per la cerimònia que vaig seguir amb interès un dia que em varen convidar a dinar en una casa, i després per el que em va semblar entendre, es la gran veneració i respecte que tenen pel seus difunts passats, homenatjant-los tot sovint amb rituals i ofrenes –menjar i tot-, i deixant empremtes i marques per allà on varen estar, com per exemple aquesta que hi ha a la porta de la casa en qüestió, i que jo vaig confondre amb una mena de senyera ( m’estic començant a enyorar? No és pas dels estèrils discursos dels nostres polítics... ) i que en realitat recorda als 5 familiars –per les 5 barres- difunts que varen habitar la casa o que son més propers als habitants –tampoc pretendreu que ho entengui tot no?- ( de per que n’hi ha 5 a la porta i tres al marc, queda per algú que parli tàmil! )

Honorant als morts just fora de la casa...




















i just a la porta...

En fi, una curiositat més... , tot i que soc més d’aquells de ‘el muerto al hoyo y el vivo al bollo’, especialment si és de xocolata!

Salut a tots

Happy Pongal!!

14, 15 i 16 de gener es el temps en que els tamils i algunes altres regions de la India celebren el canvi d’any.. de l’any Tàmil, es clar!!

No he pogut treure en clar si viuen en un any diferent del 2009... malgrat que el calendari d’aquí no en marqui cap altra ( com tenen per exemple els budistes amb el 2551 o els musulmans amb els 1428 -aprox.- ), be, n’estic convençut que si que ho fan, si mes no transiten que no es la mateixa que la nostre i a mes amb 14 dies de decalaix!

Arreu, a les entrades de les cases i molts establiments com aquesta botiga de te, ets desitjat de tenir un Happy Pongal!

Dies que serveixen per celebrar dos cops alguna cosa, ja que si es tracta de celebrar coses aquí no es queden curts, però resulta que el PONGAL sembla ser la mes grossa i comuna de les celebracions hindús i que transcendeix a l’escena publica amb al volum dels altaveus o amb la vistositat de qualsevol altra de les manifestacions que es duen a terme durant tres dies i de tres maneres diferents, i en aquests dies per la quantitat de canyes de sucre que decoren les entrades de qualsevol lloc, i que son consumides arreu en qualsevol moment a cop de queixalada... unes ‘xuxes’ d’allò més natural!

Heu provat mai la canya directament? i el sucre de canya 100% natural? val la pena!

















El primer dia es celebra de manera mes casolana, preparant els ‘kolams’ ( unes figures geomètriques dibuixades amb pols de guix al terra, a l’entrada de les cases i que diuen porten sort ), però per aquest dia s’omplen de colors que no mostren la resta de l’any... sense dubte una de les poques activitats artístiques que mostren!



Preparant els 'Kollams' de Pongal

A això li segueix el que em va portar a casa d’en Mooogan, en Jay Kumar, el seu cosí en Kartig, i els pares dels primers... m’havien convidat a menjar el ‘Pongal’ que es prepara nomes en ocasions especials ( si vareu llegir el post sobre el casament a Vedanthangal, es un dels menjars presents ), i el ‘Pongal day’ n’és una!

Allà, desprès d’esperar una bona estona fixant-me en els detalls del culte diari on veneren als parents morts amb ofrenes i precs, i de intentar-me comunicar mes a base de somriures i cops de cap que no pas d’angles o de un llenguatge tàmil que per a mi mai serà, o de fins i tot fer la pregaria al Deu familiars en Perumal – un de negre com si fos la Moreneta, tot i que en tenen de diversos colors de Deus-, i sobretot d’estar com ells, expectant davant una tele que essencialment emet la mateixa porqueria que arreu... per fi... varem dinar!! ( i això que hi havia anat per esmorcar a les 9, però ja eren quarts de 12)

Entre tants Deus -quina feinada d'adoracions-, n'hi un de negre, es en Perumal.. el trobeu?

Apart del ‘Pongal’ hi havia arròs –com no!- amb ‘sambar’ ( la mes típica de les salses d’aquí, feta a base de verdures ), una cosa similar a una gegantina patata, menys gustosa, però que talladeta i arrebossada com estava, tenia la seva gracia. Hi havia també, com els dies de celebració, un petit plàtan i un ‘sweet’ que sempre es allò que mes m’agrada.

Curiosament, i potser per que era l’únic convidat d’aquella vetllada, varem dinar plegats el pare, en Jay i jo, dons la botiga de sacs de ciment que porten havia de seguir oberta i en Moogan estava allà, mentre qui m’havia convidat, en Kartig, havia marxat a casa els seus pares. Un cop varem acabar de menjar nosaltres i miràvem la tele, ja que poc es parlen, la mare va menjar sola.. I es que no te res de social això de menjar pels tàmils, pura ingestió d’aliments!

Un cops fetes les fotos de rigor que et demanen que els facis –pocs miralls hi ha, i menys la possibilitat de perpetuar-se en un paper- a la casa, al racó de resar, a ells, a l’arbre sant que tenen, ... varem tornar cap al poble i desitjant un ‘Happy Pongal’ a aquelles persones que trobàvem pel camí que cofois lluïen en molts casos el ‘Pongal Dress’ que no es mes que nova roba –camisa, pantalon, saree..- que el mercantilisme tornat en tradició en demana aquí i allà, que estrenem pel cap d’any, tot i que aquí ja els va be això d’estrenar roba de tant en tant, i se’ls nota especialment polits i cofois!!

El segon dia de ‘Pongal’ passa per ser una mica com el primer, però amb la diferencia que l’àpat es realitza fora de la casa –al pati, al carrer... però ben aprop de la casa vaja-

??

Però aquest dia ja estava de camí cap a Mahaballipuram per desconnectar-me de la realitat de Vedanthangal, mentre d’altres pintaven les banyes de les vaques, que es una de les activitats també tradicionals aquests dies.





'Tunejar' les vaques tambe toca aquest dia!

Es el tercer dia de ‘Pongal’ en que es fa evident la celebració que comporta, dons mana la tradició que la gent marxi aquest dia de casa seva, a fer el turista a qualsevol banda, i estant jo a Mamallapuram, que com a lloc costaner i turístic que es, he constatat les riuades de gent que fluïen des de els busos i en direcció a la platja o a la resta de monuments visitables o no d’aquesta població. Com arreu, tota mena de venedor ambulants, firaires i demes, proveïen a les multituds d’allò que els calgués per passar un ‘Happy Pongal’.

I el que mes curiós em resulta es com el ‘Happy Pongal’ que vindria a ser com un ‘Feliç Any Nou’ en realitat es pot entendre com un ‘Feliç Arròs amb Llet’ dons es tracta de un plat cuinat amb sucre de canya, cardamom, llenties seques, panses, llet i algunes especies desconegudes... i evidentment arròs!!

Ni que sigui sota la pluja, cal preparar el Pongal!!

Us desitjo una Feliç Paella 2009!!

i ... ‘Elles’

Una mica de tot...

El Saree o Sari, o qualsevol de les múltiples maneres en que es pot trobar escrit el nom de la vestimenta reina utilitzada per les dones diria que a tota l’ India, o si més no a tot arreu on he pogut contrastar-ho.
Es tracta de una llarga peça de roba de uns 7 metres, usualment de seda, estampada de mil colors el qual el fa especialment vistós dons dintre la uniformitat de la vestimenta la varietat de dissenys i colors fa gairebé impossible poder-ne distingir dos d’iguals ( fora quan es tracta del uniforme de una empesa, col·legi, etc.. ), que es complimenta amb una mena de ‘top’ que cobreix completament des de les espatlles fins per sobre la panxa, i amb una faldilla que queda amagada pel mateix Saree quan el tenen posat.
Pel que sé, posar-se aquesta peça no es cosa de criatures, dons exigeix no se quants doblecs abans de poder-lo fixar amb uns imperdibles ( si, aquelles coses petites que son com agulles doblegades i tancades, les quals gairebé ja desconeixem l’existència pràctica poc més enllà d’alguns llibres per aprendre el nom d’una paraula que de per si te tela ja que usualment perdríem els imperdibles, aquestes cosetes, son aquí essencials per subjectar-ho gairebé tot ) que ben posadets queden d’allò més amagats fent que sembli miraculós com s’aguanta junta tota aquella parafernàlia!!
Tot plegat un cop acabat, una dona vestida amb un Saree queda d’allò més elegant !!

I el més increïble és la versatilitat d’aquesta peça, dons apart de fer-la servir per qualsevol activitat sigui per treballar al camp, fer feina en una oficina o anar en bicicleta ( i molt n’estic de sorprès de no haver presenciat encara cap accident degut a la utilització conjunta dels os elements.. hauríeu de veure com es puja aquí a la bicicleta! ), el Saree serveix tant per fer una cortina ocasional, o un bressol per un nadó sigui penjant-lo d’una branca o al tren entre dos seients, o bé per filtrar l’aigua ( desgraciadament molta gent encara pensa que si aquesta es filtrada per un Saree doblegat set cops, l’aigua resultant ja estarà neta ).
La resta d’aplicacions queda subjecta a la imaginació de cadascú!

Una altra peça molt habitual, i potser més utilitzada per la gent més jove ( el qual posaria el Saree com a peça tradicional ), és la ‘Xuridar’, que es composa de una mena de camisola – també ricament estampada- que arriba fa no fa fins als genolls, que son coberts per uns pantalons suposo que amples, i que SEMPRE es complementa amb una estola ( i aquest nom em sona molt eclesial, però que hi farem ) posada a mode de bufanda, però al reves ( pel qual suposo que utilitzen imperdibles J ja que sembla inamovible ).
La Xuridar en diferents colors segons el centre, és la peça que porten totes les noies que van a escola, i es complementa amb unes llargues i acurades trenes que son decorades amb llaços a joc amb el vestit, i també és el que vesteixen la majoria de nenes petites






















Quan es tracta d’estar per casa, el que anomenen ‘Nighty’ ( com a ‘de nit’ ), una camisa llarga fins als turmells, evidentment de coloraines diverses, és la peça a considerar. A mi em recorda a determinats vestits femenins d’estiu, i em sembla que ha de ser d’allò més còmode ... aquí cada qual decideix!

I acabant per un detall important, els peus, o més que els peus, els turmells, estan en molts de casos encerclats per unes cadenetes de petits cascavells, que anuncien amb el seu tintineig el pas o l’arribada de una dona que encara ha de dir molt del seu paper en aquest país estrany en el que em trobo.