Tant o més important que el destí és la ruta, i sense intenció de ‘filosofar’ aquesta màxima es torna real quan utilitzes els mitjans habituals dels indis, es a dir el tren i el bus.
Això vol dir de manera espontània ( especialment quan es viatja sol ), establir converses verbals o visuals amb munts de gent, que aporten les vivències creant un espai comú en el que pot sortir de tot i que de ben segur ens alimentarà d’una o altra manera.
Tampoc es que calgui estar a l’altra punta del món per experimentar el fet de gaudir de la ruta, si be es cert que ajuda a mantenir ben oberts els ulls que la rutina ens te mig endormiscats, però la resta es cosa de tots
Saludar així des de aquí a la colla de banyolins que vaig trobar al tren cap a Agra, als musulmans que em volien convertit a l’islam en un vago que no em tocava per que el meu estava tancat, en Paul i la Lina que en varen acollir a Vanarassi, en Zigor, la Gemma, troballes interessants a la fundació Vicens Ferrer la quantitat de nens i nenes de mirades juganeres ( posant jo molt de la meva part val a dir ) en els trens i busos d’arreu.
Segons vas experimentant, queda molt clar que es bastant senzill moure’s a la India, un cop has superat quelcom la barrera idiomàtica ( si no estàs segur de on ets o si aquella és la teva direcció, pregunta a cinc persones i si mínim tres d’elles et diuen el que esperes sentir, vas bé ), constates que la oferta per moure’s d’una banda a una altra sigui en tren o en bus ( com a transport públic majoritari ) és molt amplia i molt econòmica, però és aquest darrer el que sense dubte arriba a qualsevol racó on mai volguessis anar.
Si des de Vedanthangal hi ha un mitja de transport que em resulti essencial, aquest és sense dubte el bus, que mereixeria un capítol apart dintre els sistemes de transport que pots emprar per moure’t en aquest país.
Curiosament a partir de la segona vegada que has pujat en aquests engendres mecànics en que les peces juraries que s’aguanten juntes per pur miracle, hi comences a confiar, i no només per que hi depens, sinó per que hi perceps una vibració prou sòlida com per superar les molt deficients carreteres de aquí, on cada viatge és una petita aventura on pot succeir una mica de tot.
Un cop has definit a quin bus et toca pujar ( i per això cal saber-ne de memòria els nombres que amb sort llueixen al davant, o bé la companyia que fa una determinada ruta que sempre utilitza el mateix bus, sinó ‘malu’.. a preguntar de nou! ) has de córrer a agafar seient, el qual pots ‘reservar’ prèviament si quan està arribant el bus, i encara en moviment, ets capaç de posar per la finestra algun objecte en un seien lliure, el que et donaria ‘dret’ a ocupar-lo. Si el bus està ja molt ple, ja saps..’all i aigua’, el que en el meu cas vol dir un trajecte de mínim una hora dret.
Com resulta que Vedanthangal està en un ‘final de línia’ habitualment no hi ha problemes per agafar lloc, però en el meu cas he de córrer una mica ja que les meves cames només es poden encabir en 3 o 4 seients de tot el bus.
Bé, he pujat i he pogut seure... segur que avui no em vindrà ningú i em reclamarà que aquell es un seient reservat per dones? Si, si, resulta que en la majoria de busos ( especialment visible als busos urbans ) hi ha un cantó o una sèrie de seients reservat per les dones, i m’he trobat que malgrat haver-hi altres seients buits, m’han fet aixecar dient-me.. ‘ladies seat’.. bé, bé, no tinc problemes en cedir un seient a algú a qui li cal, però aquesta separació em sembla que tendeix a perpetuar una societat masclista ( val a dir que també serveix per evitar determinada violència sexual que em consta existeix ), tot i que aquest país és ben estrany, tenint en conta que al mateix Gandhi el va assassinar... un hindú radical!!
Bestiar a l'esquerre i dones a la dreta
Reservat
Ja a dat, saludo amb un moviment lateral del cap ( que vol dir ‘si’, ‘hola’, ‘adéu’, ‘com estàs’... una mica de tot ) a ‘l’staff’ del bus, dons ja fa mesos que els vaig trobant i ens reconeixem ( especialment em reconeixen ) amb facilitat. Aquest es composa de un conductor, normalment amb cara de pocs amics i amb cara de personatge de una cançó d’en Sabina que duria per títol ‘conductores suïcides’ (i us asseguro que li fan honor a la cançó ), i un cobrador que de ben segur te habilitats especials tan per recordar els munts de gent que pugen i baixen constantment, com per moure’s dintre de llaunes de sardines rodants.
Pago les 8 Rúpies que costa el trajecte fins a Chengalpattu ( 1 hora, dons les distàncies aquí es mesuren en temps i no en kilòmetres ) i em dedico a contemplar el que es presenti davant els ulls.
Al cap de poques parades el bus comença estar a petar, dons hi ha molta gent que va i torna de una celebració en un temple proper ( molts dels i les que tornen es reconeixen per que van pel pelats del cap – rapats amb una ganiveta d’afaitar moguda amb destresa-i amb una mena de pasta de color groguenc que suposo complerta les benediccions.. ), i m’explicarà després el cobrador que en aquell moment ( on a Occident el fregament entre cossos que hi havia hauria assolit nivells de luxúria ) hi havia unes 130 persones en una part del trajecte ( quan la capacitat es de 55 assentats i 20 drets ), tot i que de vegades hi van més de 150 persones ( d’aquí algunes de les imatges amb gent pujada als sostres sigui del bus o del tren )... clar, tot pegat explica que fa una estona hi hagués unes 6 persones penjant per fora de la porta del darrera, el qual em sembla s’ha convertit en una mena d’esport nacional, dons ja encara que el bus no vagi massa ple, els més joves i agosarats baixen a cada parada i pugen un cop el bus ja ha arrencat!!
Tot plegat ha donat peu a una màxima que tenim els que estem per aquí, i que allà només seria aplicable a una manifestació convocada pel PP, i que diu
‘ Mai diguis que no hi queb ningú més’
M’ha tocat aixecar-me, aquest cop per voluntat pròpia, i em tocarà fer la resta del trajecte vigilant amb els sots de la carretera pel bé del meu cap, i es que aquest país no està fet a la meva mida!! No m’estranya que em mirin constantment.
El trajecte continua a tocs de xiulet, dons es amb un toc que el cobrador avisa al xofer que hi ha algú que vol baixar a la següent parada, i amb diversos tocs que pot reprendre la marxa dons els que volien baixar ja estan acabant de fer-ho i els joves i valents ja pujaran un cop estigui en marxa, aquest és un dels son típics del bus, però si hi ha quelcom que pugi definir el que és la circulació al llarg de l’India, es sense dubte el so del clàxon, que el conductor fa servir amb assiduïtat, tanta que s’arriba a convertir en quelcom malaltís... ( el clàxon aquí no te les connotacions de mala llet que pot tenir allà, sinó que senzillament avisa que hi ha algú que vol passar ), total per avisar que si no passa per una banda passarà per l’altra!
Arribem a Chengalpattu, caldrà baixar ràpid dons els que pugen no em deixarien baixar, pel qual opto per fer-ho una mica com ells, i em baixo quan el bus queda aturat en el merder de trànsit abans de l’estació de busos, que com sempre és un bullider de vida a qualsevol hora, amb gent comprant i venent de tot, demanant, menjant, dormint per terra, muntant garnaldes de flors, ...
Pssss... que dorm!!
Ara només cal fer els encàrrecs ( habitualment anar a un lloc d’Internet des de on puc parlar per l’Skype –gran invent - ), i quan torni compraré uns dolços d’aquests tan bon que no em deixaran aprimar-me ni una mica, tot esperant que al bus de les 17.45 ( si no ha marxat abans per que ja estava ple ) hi hagi espai per seure, dons l’espai del davant està ple dels pots de llet que tornen buits cap a Vedanthangal, ja que aquí cal aprofitar qualsevol oportunitat de negoci ( i per que els camions refrigerats no existeixen ! )
Us deixo amb una foto ( que m'agrada molt ), que li vaig fer d’amagades a una companya de viatge que estava mig adormida.
( 30 de setembre 2008. Primer de tot, gracies per les visites i els comentaris )
Hola!!
a sota del dels bigotis, hi ha un nou post sobre el moure's en tren per aqui... Jo i la informatica encara tenim feina a fer, sino no m'hauria quedat alla a sota!
Abrasades
X
Ps: en aquesta foto em vaig deixar fer un dibuix amb hena( amb plantilla ) a la ma, durant el festival de les agulles a Vedanthangal
Primer de tot, moltes gracies als lectors i especialment als que deixeu missatges, em feu sentir amb vosaltres!
( el text es de fa unes tres setmanes, l’experiència, intemporal )
Ja feia dies que tenia ganes de provar-ho, dons era molta la informació que m’havia arribat al respecte, algunes les imatges, i moltes les idees, possiblement estereotipades, que tenia sobre el moure’s en tren en aquestes contrades. Calia comprovar-ho!!
Va ser la setmana passada quan veig tenir la oportunitat, dons calia anar a Tiruchchirappalli ( ciutat de uns 800.000 habitants, a uns 300Km de on estem nosaltres –hem de fer 1h de bus, uns 35 Km, fins al tren-, i afortunadament més coneguda com a Trichy, dons segurament ni els indis poden pronunciar el ‘palabro’ aquest amb dues ‘ch’ seguides ) per visitar una organització que treballa amb SHG ( Self Help Groups, que son grups de dones a les que el govern indi ha donat una forma jurídica, per tal de empoderar-les i treure-les de la marginació, i específicament amb temes de potabilització d’aigua ( però no en parlaré de la visita dons ni jo mateix tinc clar el que en podem treure de profit :S ).
Total, que s’acostava el dia, però jo encara no sabia com funcionava el sistema de reserves, ja que si es tracta de fer un trajecte una mica llarg –diguem-ne més de 3 hores, i aquest trajecte suposava 4,5 hores en un ‘super-express’-, cal fer una reserva i compra prèvia del bitllet per poder tenir un seient al tren, i en aquest país la mobilitat de la gent és molt elevada i calia tenir el bitllet amb uns 4 o 5 dies per endavant, de la qual cosa s’havia encarregat la Llum en una visita previa a Chegelpattu.
Teníem bitllet per la ‘Second Class- Sleeper’, per sobre de la ‘General Compartment’ que segons sembla et dona dret a entrar al tren i si tens sort seure en uns aparentment suficients –per la comoditat- bancs de fusta, però també sabia que existeix la classe A/C que evidentment es tracta de vagons amb aire condicionat i on segons m’han dit passes un fred impressionant, i per trajectes de curta durada hi ha vagons separats per dones ( ladies ).
Arribem amb temps a l’estació i després de preguntar l’andana de la que sortia el tren i imaginar en quina direcció aniríem ( el destí estava al sud, però el sol de migdia feia difícil orientar-se, i ara mateix quan ja hi he anat un parell de cops no ho tinc gaire clar ), creuem les vies per un extrem on hi havia un pas, mentre molts altres saltaven els 1,5 metres aproximadament entre l’andana i la via per escurçar la llarga passejada ja que les andanes d’aquí empobreixen en llargada a les nostres, dons el volum de passatgers difereix considerablement, i ens disposem a esperar..
Amb un retard més digne que el de la Renfe apareix pel cantó que jo no pensava el nostre ‘super-express’ on després de localitzar el vagó D1 ( hi havia informació a l’andana per saber a quina alçada del tren es situava cada vagó ) assignat pel bitllet, busquem els seients 75 i 76 que es troben en cantons separats pel passadís i en bancs per 3 persones.
La configuració interior d’aquests trens em recorda als regionals de la Renfe de no fa tants anys on tothom anava assentat en bancs entapissats d’eskay ( que resultava una veritable tortura als viatges de l’estiu ) cara al veí i amb les finestres sempre obertes per no ofegar-se.
Ja estem situats i ara ja em puc fixar en els detalls... i primer i més sorprenent de tots es la quantitat de ventiladors que hi ha penjant del sostre; en conto uns 33, que per un vagó de poc més de 100 persones
( teòricament i assentades totes elles ), toca a ventilador per cada tres i escaig persones. Tots ells funcionen bastant silenciosament, i es poden aturar si cal, amb interruptors individuals situats als laterals dels seients. I es que suposo que sinó seria casi impossible viatjar en aquest país de calor constant. Evidentment les finestres que disposen de reixa, cortineta de lames i de vidre, totes elles practicables, estan sempre obertes, així com la porta, que de passada es l’únic lloc per on puc veure el paisatge amb una certa dimensió, dons les finestres son a mida ‘india’ o m’agafa mal de coll si em vull quedar embadalit mirant cap a fora!!
Però el paisatge no està només a fora, més aviat dit l’espectacle.. es troba a dintre, davant els propis ulls.
Fa una estona que estem en marxa i ja hi ha hagut oportunitat de jugar amb la mirada de molta gent, especialment la d’alguns petits que ens miren encuriosits, també de que alguns mes grans ( sempre homes, dons les noies gairebé mai et parlen directament ) ens preguntin els nostres noms, de quin país venim, si es el primer cop a l’Índia, quant de temps ens quedarem i preguntes d’aquesta mena que fan que el viatge passi més ràpid, quan de sobte comença una desfilada de venedors que porten una safata o un cabàs al cap amb els seus productes.
D’aquests venedors n’hi ha de dues menes, els oficials de la pròpia `Renfe’ India que porten begudes suposadament fresques, entrepans, arròs biriany i d’altres tipus, galetes i d’altres queviures produïts més o menys industrialment, i els que van per lliure ( i pel que entenc deuen tenir un radi d’acció entre determinades estacions ) i van oferint des de fruits secs, carbassons que tallen al llarg i afegeixen una mena de sal picant, cafè i té, cigrons cuinats –segur que picants- que et serveixen un paperines fetes a l’instant amb retalls de diari, i un munt més de productes que difícilment sabré mai del que es tracta.
Venedors oficials amb bigotis oficials!!
El tren disminueix la seva marxa, segurament es apropem a una estació important dons aquest tren només deu tenir parada a llocs grans, recordem que es tracta de un ‘super-express’!!! Ens aturem del tot en una gran andana en mig del no res, però de sobte per la finestra apareixen braços que criden i que multipliquen la anterior oferta de menjars. Ja fa vora tres hores que estem al tren i la gana apreta, per tant decidim que les motxilles es guardaran soles – val la pena comentar la sensació de seguretat en aquest sentit, malgrat que s’aconsella viatjar amb una cadena i lligar l’equipatge al portamaletes- i sortiml’andana per endrapar alguna coseta, que vista l’oferta decideixo que siguin un parell de ‘samoses’ ( una farcellet de pasta de full fregida amb ves a saber quin oli, amb verduretes a dintre afortunadament no gaire picants ) acompanyats de un té ‘Chai’ ( es una excel.lent barreja de te negre i especies que sempre es prepara directament amb llet, i el consum del qual constitueix una mena de religió a tota l’Índia. La clau és que la llet no sigui aigualida ). La gent torna cap a dintre, el qual ens indica que el tren sortirà en breu.
El mon dintre un tren!!
La marxa segueix amb un ritme dels que diguem et permet contemplar el paisatge i tots els seus detalls, un paisatge relativament monòton on sempre apareix la figura humana ( la India te una densitat de població de aprox 385 habitants x Km2, que per tal que us feu una idea es una població és com 26 cops la de Espanya en un país només 7 cops més gran... agafeu un ‘españolito’, multipliqueu-lo per 26, i us sortirà gent rere cada olivera sigui a Jaen o a les Borges Blanques ), i de tant en tant potents estímuls visuals com el de un parell de vaques de llargues banyes remullant-se al fang ( sense temps per agafar la càmera malgrat la velocitat ) o una rogenca posta de sol decorada de palmeres com aquelles que només pots recordar dons una foto mai s’hi acostarà el més mínim.
S’ha fet de nit entre intents de lectura que em fan dormir, correccions de posició en uns bancs que podrien ser més còmodes i una conversa amb un enginyer nuclear retirat que m’explica els problemes energètics del seu país on només disposen de 16 centrals nuclears del tot insuficients per cobrir la onada de industrialització per la que passa el país. De sobte un soroll estrident!! Comença a ploure a gots i barrals!! D’aquella pluja que si treus la ma per la finestra pica bastant al contactar amb la pell, i que s’escola per arreu dons està acompanyada de un vent considerable. Coi, si feia un dia ben clar fa una estona!! Ara entenc el per que de les finestres d’aquí.
Nosaltres com gairebé tothom, optem per abaixar la reixeta de lames així circularà una mica d’aire, mentre veig uns que baixen la finestra de vidre.. serà per veure el paisatge nocturn??
Bé, el viatge deu estar a punt d’acabar, per tant millor que vagi al bany abans de baixar dons podem estar una bona estona abans de trobar un lloc on dormir. Aquest és gran, metàl·lic, i com no, d’aquells de forat a terra amb dues ‘petjades’ a tocar-lo, on suposadament hi posaries el peus per seguidament aclocar-te i apuntar mentre la posició t’ajuda a fer força amb la panxa ( serà per això que estan ben prims els indis? ). Al cantó, a nivell de terra, una aixeta amb un potet.... traieu-ne les vostres conclusions ( una pista: paper higiènic no n’hi ha, es un producte 100% occidental, difícil de aconseguir i més car que allà ).
Afortunadament només havia de fer un pipí!!
Només amb uns 45 minuts de retard per un trajecte de casi 5 hores, arribem a Tiruchchirappalli, i després d’una corredissa fins a la andana amb la que no aconseguim evitar quedar xops, es tanca una primera experiència del tot suggerent tot esperant trajectes mes curts i més llargs que em duran a noves vivències ferroviaries.
Notes:
Els vagons aquí son més amples que els d’allà ( Renfe ), així com l’ample de via, però el que em té desconcertat es una via paral·lela de ample molt petit on hi deuen passar trens mida lil.liput, però malauradament no he tingut ocasió de veure’n cap, i vista la conservació dubto que en vegi cap.. potser abans hi passaven trenets de la bruixa?.. Per ara no he trobat que em pugui respondre quelcom en un angles comprensible!
La tracció dels trens tant pot esser elèctrica, com diesel, ja que malgrat que la xarxa ferroviària del país és molt extensa i arribes gairebé arreu, només els voltants de les grans ciutats sembla estar electrificada.
A tots els vagons, a un dels extrems, sempre hi trobareu un rentamans, es a dir, una pica, dons com heu pogut llegir es ben normal el menjar a dins del tren, i com la gent aquí sempre menja amb les mans, molt polits ells, es renten tot sovint abans i després d’haver menjat.. La pregunta és: també ho fan després d’anar al bany??
M’han aconsellat, en cas de fer un trajecte una mica llarg, especialment els nocturns, que quan posi l’equipatge al portaequipatges, el lligui amb una cadena, dons malgrat que no es que siguin insegurs, aquí també hi ha ‘pispes’ que viuen dels descuits dels altres.
( un altre dia us penjo mes fotos eh!! i perdo pel rotllo )
Uff, avui hem anat a Chennai –Madràs- per questions de feina, ens haviem d’entrevistar amb el director de la Tamil Nadu Foundation, que es tracta d’una fundació d’origen ianqui amb la que sembla ser que col.laborem ( o ells amb nosaltres ves a saber, tot i que de fet el lloc on resideixo pertany a un centre d’ells.. en fi.. ) i també havíem de comprar Hipoclorit de sodi ( es a dir clor ) per un projecte de potabilització d’aigua que s’està engegant per aquí, i que val a dir fa bastant de respecte que estigui a les nostres mans el posar clor en una aigua que desprès algú es posarà a la boca i s’empassarà ( si, si, podeu començar a pensar qui es el qui mana sobre l’aigua que surt de les vostres aixetes..!! però si us plau no us poseu aconsumir ampolles de plàstics com uns embogits eh!! ).
Total, que a les 8 del matí havíem de sortir en taxi cap a Chennai ( 80 Km desde el poble ) però fins a 2/4 de 9 no ha aparegut tothom i per tant ens hem pogut prendre un te a ca la Fatima ( 2 rupies, uns 3 cents d’€ ). Apareix el vehicle en qüestió, un tot terreny de marca Tata ( India ) model Scorpion, on ens havien d’encabir 4 catalans, un suís colombià, un indi, en Yuveraj ( que treballa per la fundació ) i el conductor òbviament també indi! Configuració 2+3+2 tot correcte! Només sortir la primera sorpresa...tenim aire condicionat!! Visca!!! Les properes 2 o tres hores sembla que seran quelcom més suportables que de costum.
Als pocs metres queda clar perquè cal conduir un tot terreny en aquest país, carreteres n’hi ha i moltes, però qualsevol similitud amb el que es defineix entre tres punts, es a dir, un pla, serà pura coincidència al llarg de tota la jornada, apart de que les carreteres locals estan bastant lluny de estar dimensionades per tal que passin dos vehicles alhora sense tenir una sensació d’infart constant i havent de posar les rodes esquerres – recordo que aquí es condueix al revés que nosaltres.. tot i que no el l’únic que fan al revés- al voral tot sovint ( aquí el mes xulo o el més gran es quedarà amb les quatre rodes sobre l’asfalt ). Al cap d’una estona entrem a l’autopista... mon dieu!! D’això en diuen autopista!!! I nosaltres ens queixem!! Per començar això de que la gent ocupi el carril lliure de més a l’esquerra és pura fantasia, per tant com al xofer li agrada anar lleuger la sol.lució es clara, per alguna cosa es va inventar la lletra ‘Z’.. per fer zigua-zagues, i tal dit tal fet, comença a esquivar camions vells –tots- i pintats de estrafolàries maneres amb cares de dimonis al davant i al darrera i sempre amb un ‘sound horn’ i un ‘air brake’ pintats per avisar-te que ni t’escoltaran la botzina ni frenaran per tal que passis.
Arribem a una mena de peatges amb gent endormiscada dintre unes cabines als que cal ensenyar una mena de carnet que ben segur es tracta de un ‘soc un conductor suïcida i m’atreveixo a conduir a l’India’ i seguim cap a Chennai. Ja l’havíem passat d’aquests, però segons ens apropem a la quarta ciutat d’aquest país ( uns 7 milions d’habitants ) la densitat de transit es comença a fer insuportable, i cada cop mes sovint ens trobem tanques situades al mig de l’autopista tallant el carril central i la fi de les quals es facilitar la incorporació dels vehicles que venen de l’altre sentit.. Si gent, en aquest país es surt de les autopistes creuant el carril contrari i si et cal pots fer un canvi de sentit en qualsevol moment.. ah, i ja que hi son, les tanques també porten publicitats entre d’altres de les múltiples clíniques locals on podries morir d’una infecció!!! I es que encara estic flipant i no deixaré de fer-ho en tot el temps que passi aquí!!
Espera, espera, que hi ha una bici al carril central... (Si, el tiu de la moto circula entre nosaltres i la vorera.. i aixo es normal aqui)
Que fa aquest tiu creuant caminant per aquí al mig?? No estem en una autopista?
Com pot ésser??? Estan tots bojos!!!
Tot i així seguim i seguim, i desprès de conscienciar-me que el que hagi de passar passarà em dedico a gaudir ( en el sentit de deixar de patir ) del viatge...
Tot i així hi ha moltes coses d’aquest caòtic trànsit que no deixen de sorprendre’m, aqui en deixo anar algunes que suposo repetiré i/o ampliaré més endavant:
‘Tata’, es una paraula que en llengua tamil pot voler dir ‘adeu’ o bé ‘avi’ si sou capaços de posar la llengua correctament –impossible-, però també és la marca de cotxes més extensa. Aquesta es evidentment India, i sota aquest nom no només trobem cotxes, sinó també altres vehicles, ventiladors o telèfons mòbils.. en fi, apart d’aquesta marca, també trobem algun ‘Mahindra’, una curiosa marca d’estètica dels 60 de nom ‘Ambassador’ –quasi tots ells taxis- i tots els moto-Rickchaw ( una mena de tricicles motoritzats que trobes fins i tot sota els llençols ) de marca ‘Ape’ i ocasionalment algun ‘Toyota’
( uns dies després a la ‘pija’ Pondicherry he vist un BMW i una parell de Mercedes, tots ells d’alta gama )
Menció apart els millers i milers de motos per metre cuadrat que et passen per arreu, carregades fins amb 4 o en algún cas 5 persones, però només vull esmentar la ‘Royal Enfield’, una preciositat de moto clàssica, herència de la dominació anglesa –potser una de les poques coses bones que van deixar aquí-... Honda, Yamaha i moltes marques locals totalment desconegudes per a mi, això si, totes elles de petita cilindrada –menys mal!!!-.
Sobre les motos... diguem que el vendre cascs no deu ésser un negoci gaire lucratiu ja que els pocs que he vist ha estat a la ‘gran ciutat’ i gairebé tots ells de color negre :S
I penso... no m’ho puc ni creure, no he vist ni un accident!! i tal com condueixen aquí el normal hauria estat trobar-me el carrer ple de cadàvers, però aquí els vehicles no tenen cops ni gairebé ratllades a la xapa.. Sense dubte aquí hi ha intervenció divina, ara se que hi fan tants de temples arreu!!
I una darrera dada sobre els cotxes.. tots ells son de colors son bàsics, essencialment blancs!! no he vist gairebé vermells, cap de blau ni de verd..ni de ... no entenc res!!
Seguiré deixant-me impressionar per aquest merder!!
Petons i abraçades
i de comiat una foto del mercat del peix ( de mar malgrat estem a bastants Km de ell ) al nostre poble..
