diumenge, 7 de setembre de 2008

Vijay Kumar - Una experiencia Al.lucinant ( 1 de 2 )

Aquest es en Vijay... un petit gran home!!


















( aquest post el penjaré en dos cops i amb més fotos de l’habitual, totes al final de tot de cada dia per tal que pugueu fer-vos a l’idea de la magnitud de l’espectacle, però si us plau, deixeu anar la imaginació i ben segur us quedareu curts!! ).. ah, i deixeu cometaris!!


El que va passar el 16 d’agost no es quelcom que un espera trobar, res que ni de lluny hagi vingut a buscar, encara que justificaria el viatge de molta gent, i que en definitiva es quelcom que pot marcar molts detalls de una vida, la dels que ho viuen en pròpia carn i la pròpia encara que fos un simple espectador.

Tot canvia desprès d’haver vist una cosa així i pot tenyir de mediocritat qualsevol manifestació humana posterior ( i els post en aquest blog )

Primer de tot us introdueixo a en Vijay, malgrat que explicaré altres manifestacions dutes a terme per altres persones a les que desgraciadament no puc posar nom... L

Vijay es un noi de 19 anys que treballava per nosaltres fa un parell de setmanes amb el projecte dels blocs, i malgrat que aquest està aturat pel moment, ens seguim veien molt sovint sigui trobant-nos a la carretera o anant plegats a banyar-nos en algun dels pous que serveixen per regar els camps. Si hi ha un característica que defineixi a en Vijay és el seu permanent somriure i malgrat que el seu anglès es limita a una trentena de paraules, ens anem entenent.

Resulta que en aquelles dates es celebrava el festival del seu poble, Vedanthangal, amb tot un seguit de celebracions essencialment religioses segons el nostre entendre, i ja des de fa dies estàvem sobre avis de que en Vijay prenia part important en elles i anava a fer una quelcom que supera la imaginació... passo a relatar-vos!!

Quan arribem al recinte del temple, ja avisats des de estona abans per l’estridència de la música, trobem aparcats a la porta un tractor i dos cotxes amb múltiple decoració floral, el que confirma les nostres sospites del que anava a passar desprès, però que no era més que un bri de l’experiència.

Ens reben cordialment fent-nos passar i cedint-nos espai per fer fotos, alhora que ens demanen constantment que els fem fotos a ells o a qualsevol cosa que pensin ens pot interessar i tot seguit et demanen de veure la foto ( el qual els diferencia dels marroquins que et demanaven diners o rebutjaven no fos els robéssim un tros de la seva ànima ).

La primera sorpresa son un parell de nens de uns 7 i 10 anys amb petites llimones que pengen arreu del seu tors, l’esquena i els braços, i quina es la sorpresa en fixar-nos que totes elles estan cosides a la pell amb un diminut fil blanc que travessa la pell dels nanos per centenars de punts ( em va semblar entendre que hi havia poc més de un centenar de llimones en cada nen ). Però el més sorprenent era la impassibilitat del seu rostre, el qual em va dur directament a pensar en la poca o nul·la resistència al dolor a la que estem acostumats a occident.. tenim molt i molt que aprendre.

Però clar, l’espectacle no havia fet més que començar per nosaltres ( i de fet les celebracions també ); només va caldre aixecar el cap per veure un dels nois que tenim mig coneguts, aquest d’uns 19 anys i de nom Pravin, que estava dret una mica més allunyat i que duia carregat a l’esquena una estructura metàl·lica semiesfèrica que el cobria tot al voltant del seu cap i més cap avall. Des de totes bandes de l’estructura sortien tot apuntant al cos d’en Pravin, també més d’un centenar de agulles de vora un metre de llargada i no menys de 1 mil·límetre de gruix que penetraven la pell del personatge en qüestió, tot perforant-li els braços, el tors i l’esquena de forma perfectament ordenada. Però varem arribar a temps dons encara no estaven totes les agulles posades, i un altre cop es va poder contemplar com sense cap gest de dolor ( fins i tot ens va dedicar algun somriure en veure’ns ) algunes agulles penetraven cuidadosament la seva carn fins a endinsar-se dintre la pell més de un centímetre en alguns casos.

Clar, pensareu ( pensarem ) tot plegats que tot això son barbaritats, però pel que vaig veure les enormes agulles eren prèviament netejades a la seva punta amb diminutes llimones que tenen un gran poder desinfectant!!


Un del deus adorats, o quelcom similar


















un espectador


















i la impassibilitat que sorpren


















una 'fredor' amable, tota manera












i clar, quan t'acostes.. flipes!!












i aquesta es l'esquena d'en Pravin... el seguent dia mes... molt mes










5 comentaris:

Anònim ha dit...

Ais!!!! Aquest reportatge etnogràfic m'ha fet angúnia...només espero que no acabi amb sangades sortint de les puntes de les agulles i dels fils de les llimones...digue'm que no!!!

Àngela

Anònim ha dit...

Me he quedado con la boca abierta. Vaya experiencia más increible.
Que lastima que todo lo que escribes me lo tiene que traducir Vic.

Un beso Liuba.

Anònim ha dit...

Hola petit!!!!

Se que gairebé fa un mes que em vas felicitar via mail. Jejeje, vaya memoria tens... prodigiosa!!!

La veritat es que he anat bastant de volit per aqui... amb la feina, cursos d'estiu per a que em donin credits per a la uni,... festes majors jajajaja. En fi, que no he parat gaire per casa, tot i que m'he mantingut fiel a les teves actualitzacions eh! que no et perdo la pista.

La veritat es que me quedat corpres, esmaperdut, alucinat,... d'aixo de les agulles. Jo que les hi tinc un panic molt gran se m'ha quedat mal cos, su suro!

De totes maneres em fa molt content el veure't que mai perds el somriure, senyal que t'ho estas passant d'allo mes b per l'India... tot i que poso la ma al foc que deu haver moments de tot. PEro se't veu feliç que es el que compta!

I dels mosquits... millor no em parlis que a mi m'afusellen les cames, els braços, el cul i tot el que pillen pel mig! I a més a més dels tigres... que em paso tot el dia rascant i rascant que casi m'arranco la pell. Ja estic desitjant que arribi l'hivern per a que es morin tots.

En fi... vaya rollo t'he fotut. jajaja. Clar es que son massa dies sense parlar amb tu i clar... s'acumulen les coses.

Doncs aixo, molts petonets precios! i cuidat!!

R.

PD: Si veus un cucudrulu fes-li una foto :D

lluis ha dit...

Quines tradicions tu, a veure si t'assebentes de perque ho fan tot això, encara que pensant aquí fem castells humans que també li semblen una barbaritat a gent de fora que ho veu i no se si hi ha una explicació lógica...
Gaudeix de la calor que aquí ja s'ha acabat, a la meva finestra de sant sadurni hi entra un airet matinal que gela les mans... i em refreda el café! argh!

PRIMU ha dit...

Hola llargu,
ara mateix soc a la oficina i no puc lleigi tot el que expliques, però, aquesta nit a casa fare un cop d´ull a les teves histories, perque de moment el que he llegit es al-lucinant.

Siau llargu i visca Catalunya