Fathima fent Bidees

La Fathima ha estat una mica com una mare durant els 9 mesos de la meva estada ( li dec un post a ella ). Es una dona forta ( ha pujat a tres fills gairebé ella sola ) i sobretot és especialment somrient, que és segur una de les millors qualitats que pot tenir l'esser huma.
Aquí es pot veure com fa els 'bidees' ( una mena de cigarreta de una fulla amb una mica de tabac a dintre ) que ha estat el seu mitja de subsistència durant anys. Penseu que un paquet de bidees es ven a unes 6 rupies ( uns 9 cèntims d'€ ) el paquet de 20 unitats, imagineu el preu que reb ella, i els millers, millions de bidees que ha hagut de fer...
el procès també inclou classificar i tallar les fulles, posar-hi un cordillet per que no s'obri i finalment fer els paquets de 20 unitats, tot esperant que vingui algú que li pagarà una misseria per ells...

Gràcies Fathima

Gaudir

de les coses que se'ns presenten al davant i molts cops no sabem veure...



i seguint pensant com donar continuïtat al blog.

Petons i abraçades

X

Sorprendre’s

Sempre he considerat ( es diu ) que una persona se sent / està viva, sempre que conservi la capacitat de la sorpresa, de sorprendre’s a si mateixa, de veure amb ulls nous, d’infant que es diria, situacions noves i no tant noves, redescobrint-les i redecobrint-les en el decurs del dia a dia, sigui en moments més especials, o especialment quan estem immersos en una monotonia en principi gens atzarosa.

I n’hi ha que pensaran.. clar, això és fàcil dir-ho quan estàs a la India durant una colla de mesos fent ben be noseque, o de viatge per Kenia disparant milers de fotografies amb una càmera del darrer model amb millions de megapixels a animals que sembla estiguin posant per a tu, o en una passejada pel mig de Bagdad fen-te passar per ianqui...

I tindran una part de raó, per que tots en tenim de raó en certa mesura...

I aquí estic, en un racó de mon qualsevol, preguntant-me sobre la mirada al front de la qual hi ha algunes de les petites coses amb les que un es pot sorprendre.. però no només aquí... seguiu llegint sisplau:

Sorprendre’s quan entres a la classe de ‘tailoring’ ( costura ), i sents que hi ha algú amb una mirada diferent, sense saber el que es, i sense gosar a mirar massa directament, descobreixes entre la penombra un parell de ulls verds al bell mig del país dels ulls foscos, descobrint la bellesa de la singularitat que potser només atorguem els de fora.

Que només de tant en tant, o de molt en molt, t’atures a contemplar una posta de sol, i es llavors quan et dius que ho hauries de fer més sovint això, ja que tant poca cosa et dona la contemplació de la bellesa en estat pur, i et sorprens vivint de una manera que no acaba de ser la que vols.... i on hi caben moltes més postes de sol!

Adonar-te’n, que de una serp no et preocupava més que el saber si un dia arribaries a provar la seva carn, quan de sobte aprens que les hi tens una mica de por, ja que saps que les tens molt a prop i que n’hi ha de molt verinoses. Sorprendre’m no tant valent amb aquestes coses com em pensava... ( i aquesta estava ben morta )

que de verds n’hi ha, però és quan dies després llegeixes que a molts mons de distància, s’han tancat definitivament els dos més famosos ulls blaus de la història del cinema, i camí del dentista per enèsima vegada, ja fart de que et prenguin el seient amb motius que no entens, no vols cedir-li el seient –ningú ho fa penses- a un vellet, al cap d’una estona voldries que la seva mirada fos una mica teva, dons dos petits universos de mar blava captiven totalment la teva mirada. Sorprendre’s de la petita mesquindat que tots portem a dintre, i de que malgrat això no som dolents del tot, ja que hi ha segones parts que ens permeten ser millors sempre que reflexionem sobre la primera...

Vagant per l’andana de busos de un lloc en el que no vols estar gaire estona ( camí del dentista ), en mig del no-res, perplex per no fer res davant – ni jo, ni ningú- una escena que segons com denominaríem de ‘violència domèstica’, quan saps que ‘allà’ segurament prendries part d’alguna manera, però que ‘aquí’ consideres que no es ‘problema teu’. C’est la vie!!

( l’escena tenia un punt surrealista, dons la que suposo era la mare, li fotia cops de bastó al suposat fill que semblava que no hi era tot .. això si, amb un cert ‘carinyo’ )

I amb una cosa tant simple, tant autèntica, reneix el somriure, la mirada de la bellesa....

Per que en un o un altre moment, encara que establerts en una certa monotonia, s’encén una guspira interior que dona peu a la veueta interior que t’empeny a dir-te.. ‘demà sortiré de casa amb uns altres ulls, miraré amb curiositat, cap a fora i cap a dintre, i em deixaré penetrar per l’esperit de les coses petites’....

Però per que demà? Gira una mica la mirada i comença a aprendre, a gaudir!!

Aquí està el repte de sentir-se viu!

La ‘Puhja’ ( sonava així!! )

Els dies 8 i 9 d'octubre son festius a la India. Dos festius més de la gran col·lecció de dies ‘festius’ que tenen, malgrat que això sembla que només serveix pels ens estatals, ja que gairebé tots els comerços estan oberts com a qualsevol altra dia sigui festiu o no.

aquests dies celebren la 'Puhja', un ritual pel qual agraeixen tots aquells mitjans materials que els permeten viure o fer feina. Per deixar-ho més clar us explicaré com ho hem fet a la oficina, on teòricament s’havia de fer feina després del ritual, però on al cap de tres hores ja no hi quedava ni l’apuntador!!

El primer pas de tot plegat es fer neteja del lloc i dels estris, fer dissabte vaja ( el que aquí es fa els divendres diuen.. )!!, pel qual hem buidat de trastos que de vegades ni sabies que eren allà, una bona escombrada, reservar un raconet per fer la pregaria i tornar a posar els trastos a dintre.

Seguidament s’ha decorat profusament el local amb banderoles ( com les de les festes majors d’abans, però neo-kitsh ) alhora que les noies anaven ‘marcant ‘ amb una pasta, com les que et posen al front quan et beneeixen, tots aquells objectes significatius per la activitat diària ( per enumerar-ne alguns .. ordinadors, cinta mètrica, els plànols del futur centre de reforç escolar, la caixa dels calers, la perforadora, l’escàner, la calculadora, el tant necessari generador d’electricitat que fem servir a diari pels continus talls de llum...bé, molts estris!! Curiosament no han ‘marcat’ ni els arxivadors, ni les taules ni les cadires.. ), i en molts de ells també hi posaven un flor –natural aquesta- al damunt.

Alhora també calia netejar els vehicles ( un parell de motos petites i les bicis ) per decorar-les també amb garnaldes de flors, talls de palmera bananera ( es una decoració fonamental sempre que es realitza una celebració, situant plantes senceres a banda i banda de l’entrada ),Carbassa ( amb la prèvia introducció de un pols vermell ), coco, plàtans, llimones –minis-, fulles de noseque, arròs ‘inflat’ com el dels ‘Crispis’ que en diuen genèricament ‘Puri’, uns dolços que estan d’allò més bons, boletes de naftalina per cremar i altres ofrenes que sobrepassen la meva memòria, estaven preparades també per quan arribés el seu moment davant l’altar o més enllà.



















Comença la cerimònia intima davant el petit altar improvisat allà on posem el combustible del generador, i en una cerimònia que dura poc més de 3 o 4 minuts i on posem les mans tres cops (??) damunt un petit foc per dur-les tot seguit a la cara en signe de recepció i el la que ens posem pasta d’aquesta al front fent un parell de punts taronja i vermell, sembla que tot s’ha acabat, però no, ara toca sortir fora per tal de que l’edifici rebi les seves benediccions.

Mentre tot ‘l’staff’ estem palplantats a la porta un veí agafa una mini llimona amb unes pastillestes d’aquestes de fer foc i després de presentar-nos-la.. ‘aquí l’staff, aquí la llimona’, s’ajup per esclafar-la contra el terra en la nostra direcció. Tot seguit fa el mateix amb el coco, presentant-lo també als vehicles, i portant-lo ara a un lloc mes dur ( la carretera ) per assegurar-se de que esclata adientment.

Li ha tocat el torn a la carbassa, que jo abans pensava que era una síndria verda, i ara l’home marxa a fer el volt a tot l’edifici ( la cabana val a dir ) després de les presentacions típiques, i després marxa a la carretera un altre cop. Es important que aquests elements esclatin bé i les parts vagin en moltes direccions, sinó mala senyal, o be toca fer-ho manualment!!

Això gairebé s’ha acabat, només falta esclafar el seguit de mini llimones situades prèviament sota les rodes dels vehicles i fer un petit volt per estar totalment ‘santificats’ ( ejem ), i després sortir a repartir a la gent que passi per aquí, munts de ‘Puri’ barrejat amb farina de cigrons i amb sucre de canya, el mateix que m’han estat oferint arreu des de fa dos dies.

Ara començo a lligar caps!!

Clar, i com a organització que som, també hem que fer el mateix acte en el taller de costura, on han dibuixat a terra una sèrie de fantàstics ‘Kholams’ ( figures geomètriques que es dibuixen a les entrades de les cases per desitjar sort ), i també a la màquina de blocs ( on no hi ha ningú actualment, però cal anar-hi tota manera i on tornem a esclafar llimones, cocos, carbasses .. i a menjar ‘Puri’.

Vijay Kumar - Una experiencia Al.lucinant ( 2 de 2 )

Ara us deixo amb la segona part.. Gaudiu-ne!

La suggestio, part important de tot plegat!

Evidentment només estic relatant la part més ‘crua’ de la cerimònia, però tot plegat estava envoltat de cants diversos, fregaments amb branques de arbres sagrats, benediccions al front ( que també rebíem nosaltres ) amb vistosos colors, especialment el blanc ( color de la puresa ) i el vermell ( color de la força ), i balls de gent mig o totalment posseïda per la suggestió o per substàncies que desconeixem.

Mai us queixeu de un mal de queixal aqui!

Feia estona que en Vijey donava tombs per el temple, fent-nos mirar alguna cosa, dient-nos que fessin fotos de una altra o beneint-nos el front entre somriures inesgotables, si bé els darrers minuts se’l notava quelcom més nerviós.. s’acostava el seu gran moment!!

Ens crida i en fa anar cap una mena de banc fet de barres metàl·liques, al voltant del qual s’hi amuntega la gent, i on dos personatges amb aire quelcom sinistre l’estan esperant. S’estira cap per avall i mentre un dels personatges li posa un pols blanc a l’esquena , l’altre eixuga amb un drap un parell de immensos ganxos tal com dels que veiem en una carnisseria penjar un xai sencer o algun animal encara més gros. Ja sabíem de que anava, però veure que la cridòria augmentava fins a nivells de fanatisme i veure com desprès de haver-li marcat la zona on s’allotjarien, els immensos ganxos travessaven per dos cops la pell de l’esquena d’en Vijay, va ser quelcom que se’m repeteix constantment al cap quan hi penso!!

La ‘operació’ va durar poc més de dos o tres minuts, però si la tensió del moment em va permetre fins i tot gravar un video, al cap de poca estona vaig haver de marxar a prendre la fresca ja que la asfixiant calor i la impressió van poder una mica amb mi!!

Val a dir que en Vijay es va aixecar del banc amb una tela taronja ( color sagrat ) que li cobria les espatlles i que impedien veure els ganxos de l’esquena, amb un cert gest de dolor, però amb una enteresa que ni els més pietosos podrien amb ella. Abans de poder sortir del recinte a la recerca de el desitjat aire frec, en Vijay

ja s’havia acostat amb un somriure i ens mostrava els ganxos dels que al cap de poca estona l’unirien a un dels cotxes que l’esperava fora!!

Havia passat vora 30 minuts que jo feia que m’esperava fora assentat a cantó de un vellet tot arrugat i vestit només amb un ‘lungi’ blanc ( una mena de faldilla comodíssima i molt versàtil, que és el que porten tots els homes aquí, i pel que sé a tota la India .. jo ja el porto cada dia si més no al vespre ) tot sabent que m’estava perdent com en el temple a algun dels nois de uns 13 anys amb els que tenim contacte al poble, li estaven perforant la llengua amb alguna mena de enorme ‘piercing’, que pel que vaig poder veure abans a la seva cara, no li devia acabar de fer gràcia que li posessin, però que segur ho va aguantar molt valent.

Llavors, ja revifat per el temps passat i un refresc que vaig anar a buscar amb un cop de bici ( a algun dels pocs llocs amb nevera del poble ), vaig tornar a entrar al temple, on al mig de un altre cop, una cridòria ensordidora, a dos nois de un 20 anys els estaven clavant de banda a banda de boca uns enormes ferros de més de 1 centímetre de diàmetre i una llargada que els seus braços no podien abastir, per acabar posant als extrems d’aquests ferros uns motius decoratius i unes llimones que semblaven havien d’equilibrar el segur enorme pes d’aquelles barres.

Vaig tornat a sortir per que sabia que en Vijay

ja estava al front del decoradissim Ambassador ( un cotxe de aire clàssic molt típic com a taxi ) al qual el lligarien en breu amb dues cordes unides als ganxos que ja feia estona penjaven de la seva carn.

Tal dit tal fet... en un tres i no res, i amb algunes tivantors que vaig sentir a la pròpia esquena, en Vijay va estar al seu destí de les properes hores, i al cap de poc, quan tota la comitiva estava formada i en Vijay va fer la primera estrebada per moure el cotxe, vaig notar com s’esquinçaven molts de principis en els que creiem...

Allo de que mes val una imatge que mil paraules...

Fins aquí la part més cruenta de la història; el següent varen ser tres o més hores de passejades pels

petits carrers de Vedanthangal, sota un sol de justícia, en una impressionant comitiva de un tractor i dos cotxes estirats per essers humans ( i jo empenyent juntament amb alguns nanos, el maleït cotxe tant com podia o em deixaven, per no veure patir gaire en Vijay, dons els crits que emetia no eren només de pregaries ), tres personatges clavats de centenars agulles pel seu cos i decorats com

una gran flor, més dos d’altres amb enormes ferros de més de dos metres que els travessaven la boca i que no cabien en molts trams del carrer, i els nanos de les llimones i d’altres petits amb la llengua travessada per ves a saber que!!... més una munió de acompanyants que pregaven constantment i els netejaven i beneïen els peus constantment als actors principals d’aquesta historia que ja m’ha quedat gravada per la resta de la meva vida!!

I potser el més sorprenent de tot plegat es que no va haver-hi una gota de sang vessada en cap dels centenars de ferides que varem poder contemplar realitzar davant els nostres ulls.. .

Si la suggestió de la religió no és poderosa, que vingui Deu i ho vegi !!

Si, si, n'hi havia un que arrosegava un tractor!!

Vijay Kumar - Una experiencia Al.lucinant ( 1 de 2 )

Aquest es en Vijay... un petit gran home!!

( aquest post el penjaré en dos cops i amb més fotos de l’habitual, totes al final de tot de cada dia per tal que pugueu fer-vos a l’idea de la magnitud de l’espectacle, però si us plau, deixeu anar la imaginació i ben segur us quedareu curts!! ).. ah, i deixeu cometaris!!

El que va passar el 16 d’agost no es quelcom que un espera trobar, res que ni de lluny hagi vingut a buscar, encara que justificaria el viatge de molta gent, i que en definitiva es quelcom que pot marcar molts detalls de una vida, la dels que ho viuen en pròpia carn i la pròpia encara que fos un simple espectador.

Tot canvia desprès d’haver vist una cosa així i pot tenyir de mediocritat qualsevol manifestació humana posterior ( i els post en aquest blog )

Primer de tot us introdueixo a en Vijay, malgrat que explicaré altres manifestacions dutes a terme per altres persones a les que desgraciadament no puc posar nom... L

Vijay es un noi de 19 anys que treballava per nosaltres fa un parell de setmanes amb el projecte dels blocs, i malgrat que aquest està aturat pel moment, ens seguim veien molt sovint sigui trobant-nos a la carretera o anant plegats a banyar-nos en algun dels pous que serveixen per regar els camps. Si hi ha un característica que defineixi a en Vijay és el seu permanent somriure i malgrat que el seu anglès es limita a una trentena de paraules, ens anem entenent.

Resulta que en aquelles dates es celebrava el festival del seu poble, Vedanthangal, amb tot un seguit de celebracions essencialment religioses segons el nostre entendre, i ja des de fa dies estàvem sobre avis de que en Vijay prenia part important en elles i anava a fer una quelcom que supera la imaginació... passo a relatar-vos!!

Quan arribem al recinte del temple, ja avisats des de estona abans per l’estridència de la música, trobem aparcats a la porta un tractor i dos cotxes amb múltiple decoració floral, el que confirma les nostres sospites del que anava a passar desprès, però que no era més que un bri de l’experiència.

Ens reben cordialment fent-nos passar i cedint-nos espai per fer fotos, alhora que ens demanen constantment que els fem fotos a ells o a qualsevol cosa que pensin ens pot interessar i tot seguit et demanen de veure la foto ( el qual els diferencia dels marroquins que et demanaven diners o rebutjaven no fos els robéssim un tros de la seva ànima ).

La primera sorpresa son un parell de nens de uns 7 i 10 anys amb petites llimones que pengen arreu del seu tors, l’esquena i els braços, i quina es la sorpresa en fixar-nos que totes elles estan cosides a la pell amb un diminut fil blanc que travessa la pell dels nanos per centenars de punts ( em va semblar entendre que hi havia poc més de un centenar de llimones en cada nen ). Però el més sorprenent era la impassibilitat del seu rostre, el qual em va dur directament a pensar en la poca o nul·la resistència al dolor a la que estem acostumats a occident.. tenim molt i molt que aprendre.

Però clar, l’espectacle no havia fet més que començar per nosaltres ( i de fet les celebracions també ); només va caldre aixecar el cap per veure un dels nois que tenim mig coneguts, aquest d’uns 19 anys i de nom Pravin, que estava dret una mica més allunyat i que duia carregat a l’esquena una estructura metàl·lica semiesfèrica que el cobria tot al voltant del seu cap i més cap avall. Des de totes bandes de l’estructura sortien tot apuntant al cos d’en Pravin, també més d’un centenar de agulles de vora un metre de llargada i no menys de 1 mil·límetre de gruix que penetraven la pell del personatge en qüestió, tot perforant-li els braços, el tors i l’esquena de forma perfectament ordenada. Però varem arribar a temps dons encara no estaven totes les agulles posades, i un altre cop es va poder contemplar com sense cap gest de dolor ( fins i tot ens va dedicar algun somriure en veure’ns ) algunes agulles penetraven cuidadosament la seva carn fins a endinsar-se dintre la pell més de un centímetre en alguns casos.

Clar, pensareu ( pensarem ) tot plegats que tot això son barbaritats, però pel que vaig veure les enormes agulles eren prèviament netejades a la seva punta amb diminutes llimones que tenen un gran poder desinfectant!!

Un del deus adorats, o quelcom similar


















un espectador


















i la impassibilitat que sorpren


















una 'fredor' amable, tota manera












i clar, quan t'acostes.. flipes!!












i aquesta es l'esquena d'en Pravin... el seguent dia mes... molt mes

Un divendres no qualsevol

Avui ha estat un dia curiós més que per com ha començat, per les coses inesperades que han dut a que en una estona la visió del que passava anés canviant...
Havíem comentat a l’hora de dinar sobre la possibilitat d’anar a la tarda a una mena de festival que feien en un temple a uns 10 Km de Vedanthangal, alhora que la gent estava parlant de lo nerviosos que se sentien els animals degut a l’eclipsi solar que deien passaria entre les 3 i les 6 de la tarda.
Dit i fet, donat que les noies no apareixen, en Martín i jo agafem el bus de les 3 pm direcció Maduranthakam i després de pagar el bitllet complert ( 5 rupies, uns 7 cents d’€ ) ja que no hem sabut fer entendre el lloc al que ens dirigiem, al cap de uns 20 minuts baixem allà on veiem un munt de gent preparant-se el dinar, tot cremant excrements de vaca, i envoltant un petit temple situat al davant de una empresa de química farmacèutica ( que la menciono per la curiosa aparició de un llac de color negre amb olor a químics, just a l’altre canto de carretera de les seves instal·lacions, i al final de uns tubs que sospitosament travessen dita carretera; a veure si ens assabentem de on coi podem denunciar això ).
Al cap de una bona estona, i després d’haver recorregut totes les paradetes on es venien tota mena de aperitius amb espècies, alguns dolços, cacauets i variants diverses d’arròs, tot recordant-me a qualsevol fira de poble ( inclosa la de l’estimada Gi ) tot posant-la a escala india, desprès també d’haver saludat a munts i munts de nens i no tant nens que et pregunten com et dius, de on vens i si ja has menjat, i en cas que mostris la càmera de fotos, que et demanaran que els facis una foto –curiosament no et demanen que les hi enviïs ni res per l’estil, n’hi ha prou amb disparar i mostrar-los la seva imatge perpetuada al teu màgic aparell-, llavors, ens apropem al temple on veiem que fan ofrenes diverses – evidentment part de les paradetes estan per vendre el que calgui per fer l’ofrena, especialment un ‘set’ de coco+plàtans+una mena de cera per cremar-, però no gosem apropar-nos gaire com a no hinduistes, per no destorbar – no fotre la pota vaja!!- les celebracions.
Al cap d’una estona arriba en Lluis i ens explica que el temple s’ha construït al voltant de un niu de tèrmits on suposadament hi va viure una serp ( a la fotelement màgic i venerat ), on també s’hi fan ofrenes –ous, fruita, llet...-, apart de munts i munts de brossa –aquí tot es ven en dosis individuals i els envasos van directament a terra ja que el concepte de paperera i de recollida d’escombraries son inexistents!!- que ho cobreixen tot.

Entrem al temple desprès de que com a estranys ens demanin un donatiu ( no importa que no siguis hinduista, ni cristià, ni res, l’important es que siguis humà ..ens diuen ), però no podem accedir a l’interior ja que s’estan esperant a que passi l’eclipsi –més tard confirmaríem que n’hi havia un, però de tant enterbolit el dia ha costat adonar-se’n - , i al cap d’una estona un cop confirmat que el que veníem a veure ( si, dintre tots aquest rotllo hi ha quelcom a explicar ) passaria a les 6 o les 7 de la tarda, decidim que marxem a un poble veí en rickshaw a fer un cafè.
Bla bla bla sobre el cafè de una màquina de Nescafè, el rotllo sobre la globalització, i el meu primer mig litre de llet fresca ( 11 rupies només, en però el nostre poble no es pot trobar ja que només hi ha neveres a 2 botigues ) en 17 dies que bec en un instant... glu glu glu.

(Aixo es el que varem veure de l'eclipsi.)

Tornats a l’escenari de les celebracions, trobem la mateixa i mes gent que et torna a demanar fotos, com et dius i si ja has dinat, al que tu respons que si i que byeeee en molts de casos, però amb l’excepció de un parell de marrecs d’allò més simpàtics que no t’emprenyen gens ni mica i als que vols convidar a menjar quelcom però que et diuen que no!!! Trobem a la Llum i l’Helena que s’han decidit a venir i després de molta estona comencen a sonar uns timbals que fan sonar la tribu dels parayan ( us sona la paraula ‘paria’, dons prové d’aquesta tribu que es de les castes més baixes, i que vols dir ‘els que toquen els timbals’ )

(Un parell de marrecs de nom indesxifrableque vaig adoptar -o ells em varen adoptar a mi?- tota la tarda )

Més estona, més coses per picar, mes gent, i s’acosta el moment.. els gran foc que cremava en una esplanada al cantó del temple ja es tot gairebé brases que comencen a escampar tot esperant que el gran grup de devots creui al gran cercle de foc a peu nu i diversos cops. Ja s’ha fet de nit i amb un parell o tres d’hores de retard està a punt de començar el gran espectacle... coi, que passa.. comença a ploure, marxa la llum i no es veu res... s’apropen uns camions i autocars per il·luminar les brases, la festa ha de continuar, plou més...va, que arribin els fidels sinó no tindrà gracia... al final arriben precedits de un carro amb una deessa i una gentada comença a creuar entre crits d’histèria i embogiment, però sota una pluja que fa que les brases no serveixin ni per un braseret de l’avia ( així també m’hi posaria jo penso ) , segueixen passant tant adults com algun nen, moltes dones que porten un bon grapat de fulles al cap que deuen estar beneïdes .. plou massa, a veure si marxem... jo no trec la càmera ni boig, ja estic massa xop i m’imagino el refredat dels propers dies...

( Aixo es tot el que us puc ensenyar de la part del foc ja que la pluja no em va feixar fer fotos )

Va, ja ho hem vist, anem a veure si trobem un rickshaw que ens porti per unes 100 rupies ( 1,5€ per 10 Km no estaria malament oi? ), però tot marxant veig un tiu que amb una mena de corda bastant gruixuda fueteja els braços dels fidels que han passat per sobre les brases per arrencar-los-hi les fulles que portaven sobre el cap... i ells i acosten encara més el braç.. això si que ha de fer mal!! ( i jo no m’hi posaria pas ).Trobem el rickshaw al que no li discutim gaire i per 140 rupies acceptem, tot sigui per aixoplugar-nos d’aquesta tempesta.. i el 'xubasquero' a casa!