i ... ‘Elles’

Una mica de tot...

El Saree o Sari, o qualsevol de les múltiples maneres en que es pot trobar escrit el nom de la vestimenta reina utilitzada per les dones diria que a tota l’ India, o si més no a tot arreu on he pogut contrastar-ho.
Es tracta de una llarga peça de roba de uns 7 metres, usualment de seda, estampada de mil colors el qual el fa especialment vistós dons dintre la uniformitat de la vestimenta la varietat de dissenys i colors fa gairebé impossible poder-ne distingir dos d’iguals ( fora quan es tracta del uniforme de una empesa, col·legi, etc.. ), que es complimenta amb una mena de ‘top’ que cobreix completament des de les espatlles fins per sobre la panxa, i amb una faldilla que queda amagada pel mateix Saree quan el tenen posat.
Pel que sé, posar-se aquesta peça no es cosa de criatures, dons exigeix no se quants doblecs abans de poder-lo fixar amb uns imperdibles ( si, aquelles coses petites que son com agulles doblegades i tancades, les quals gairebé ja desconeixem l’existència pràctica poc més enllà d’alguns llibres per aprendre el nom d’una paraula que de per si te tela ja que usualment perdríem els imperdibles, aquestes cosetes, son aquí essencials per subjectar-ho gairebé tot ) que ben posadets queden d’allò més amagats fent que sembli miraculós com s’aguanta junta tota aquella parafernàlia!!
Tot plegat un cop acabat, una dona vestida amb un Saree queda d’allò més elegant !!

I el més increïble és la versatilitat d’aquesta peça, dons apart de fer-la servir per qualsevol activitat sigui per treballar al camp, fer feina en una oficina o anar en bicicleta ( i molt n’estic de sorprès de no haver presenciat encara cap accident degut a la utilització conjunta dels os elements.. hauríeu de veure com es puja aquí a la bicicleta! ), el Saree serveix tant per fer una cortina ocasional, o un bressol per un nadó sigui penjant-lo d’una branca o al tren entre dos seients, o bé per filtrar l’aigua ( desgraciadament molta gent encara pensa que si aquesta es filtrada per un Saree doblegat set cops, l’aigua resultant ja estarà neta ).
La resta d’aplicacions queda subjecta a la imaginació de cadascú!

Una altra peça molt habitual, i potser més utilitzada per la gent més jove ( el qual posaria el Saree com a peça tradicional ), és la ‘Xuridar’, que es composa de una mena de camisola – també ricament estampada- que arriba fa no fa fins als genolls, que son coberts per uns pantalons suposo que amples, i que SEMPRE es complementa amb una estola ( i aquest nom em sona molt eclesial, però que hi farem ) posada a mode de bufanda, però al reves ( pel qual suposo que utilitzen imperdibles J ja que sembla inamovible ).
La Xuridar en diferents colors segons el centre, és la peça que porten totes les noies que van a escola, i es complementa amb unes llargues i acurades trenes que son decorades amb llaços a joc amb el vestit, i també és el que vesteixen la majoria de nenes petites






















Quan es tracta d’estar per casa, el que anomenen ‘Nighty’ ( com a ‘de nit’ ), una camisa llarga fins als turmells, evidentment de coloraines diverses, és la peça a considerar. A mi em recorda a determinats vestits femenins d’estiu, i em sembla que ha de ser d’allò més còmode ... aquí cada qual decideix!

I acabant per un detall important, els peus, o més que els peus, els turmells, estan en molts de casos encerclats per unes cadenetes de petits cascavells, que anuncien amb el seu tintineig el pas o l’arribada de una dona que encara ha de dir molt del seu paper en aquest país estrany en el que em trobo.

Camises... o el que vestir – ‘Ells’

Entraré als post del 2009 amb les qüestions d’estil que habitualment tant ens preocupen als occidentals, i que aquí passen a estar en un segon, tercer i ves a saber quina de les prioritats, però diria que lluny de ser la primera... tot i que , bé, més que d’estils, intentaré explicar com es vesteix la gent d’aquí –d’aquest racó de mon- començant avui per els que no podem dir que necessariament portin els pantalons!! ( com dirien allà ).



d'allo mes tradicional...











I es que lluny de lluir per les seves primes cames unes fundes individuals, senceres o curtes – cosa de turistes-, la peça de roba que habitualment cobreix de cintura cap a baix a la gent del camp ( apropar-se a la ciutat es uniformitzar-ne les estètiques amb les occidentals, igual que a quant més adolescents, més ‘jeans’ si l’economia ho permet ) son el ‘lunghi’ i/o el ‘vesti’.

Ejem... jo amb 'lunghi' a tres mides

El ‘lunghi’ és una peça rectangular –de uns 1,8 x 1 metres- de roba cosida com si fos un tub, i que es col·loca a la cintura a mode de ‘pareo’ o faldilla, lligant-lo de diverses maneres sigui doblegant-lo o fent-li nusos amb si mateix. Sempre estampat, habitualment de quadres, però amb les més estrambòtiques o fins i tot kitsch creacions, el ‘lunghi’ és sense dubte la peça estrella pel dia a dia en un poble com aquest, i a moltes altres bandes dons és una peça que també es porta a països com Cambotja, Vietnam i d’altres del sud-est asiàtic.

'Vesti'












El mateix podria dir del ‘vesti’, però en aquest cas la roba no esta cosida, sinó que oberta, cal fixar-la una mica com si fos la tovallola en sortir de la dutxa. Aquesta peça, de colors llisos, gairebé sempre blanca, o de cops blava, taronja, vermella o negra ( per venerar segons a quins Deus, Aiapan la negra per exemple ), i sempre amb un brodat a la vora, és una peça elegant, de cerimònia diria, vestida habitualment pel més vells de la plaça.



i per jugar a Criquet tb es pot dur 'lunghi'











El que fa especialment interessant el ‘lunghi’ ( i també el ‘vesti’ ), son la seva senzillesa i la seva versatilitat, ja amb pocs moviments s’aconsegueix disposar de una peça llarga, mitja o curta, a gust del consumidor, i si se’n sap, també de un banyador lligant-lo per sota, per fer esport, com a tovallola ocasional, o el que la imaginació et faci disposar!! ( per pujar a la bici amb ells, cal una mica de pràctica i potser alguna caiguda, però poder-ne es pot! )

I mirant cap amunt, el que ha estat per a mi l’element sorpresa de la seva vestimenta, és allò que nosaltres intentem eradicar de la vostra vestimenta, fora per ocasions especials o per feina, especialment als mesos de calor, per argumentant que es tracta de una peça incòmode, excessivament artificiosa, complicada de rentar, que cal planxar, etc... ( o és només a mi que em passa pel cap?)
Si, si, es tracta de la camisa!!

Qui no es indi? el que no duu camisa!









Les camises son d’allò més clàssiques, tant de tall com de color, sempre de màniga curta i amb butxaca al pit on guardar-hi els diners o bé el mòbil amb el que van tots carregats –i que fa difícil portar al ‘lunghi’-.
Ara entenc el per què de tantes botigues de ‘tailoring’, que vindrien a ser els nostres sastres, i es que aquí tothom duu camisa, i malgrat que també es troben les ‘ready made’, casi sempre son fetes a mida en un tres i no res per aquest artesans amb màquines a pedals.
Qui ho diria, es fan les camises a mida!! Tot un luxe per a nosaltres!! En això ens passen la mà per la cara!! :)








Una altra cosa que m’ha sorprès de la seva vestimenta, es la uniformitat d’estil tant si es tracta de adults com si son nens, dons la única diferència evident és la talla que utilitzen en funció de l’edat o l’alçada, dons es diria que els nens vesteixen com adults, fora la evident pinta que omple cada butxaca del darrere de qualsevol adolescent –amb el seu uniforme de col·legi de camisa blanca i pantalon marró clar, curt per els de primària i llarg per la ‘high school’-, fons l’estil si que te una edat per lluir-lo i una altra per oblidar-lo!

I gairebé em caldria acabar aquí aquest post, dons us en faríeu creus de la quantitat de gent (i parlo de més de un 80%, o gairebé un 100% d’escolars) que van descalços tot el dia.... -i si han d’anar a ‘ciutat’ es calcen unes xancletes de plàstic-, el que sempre m’ha donat a pensar que potser els que no toquem de peus a terra som nosaltres!!!

Amb això i el bigoti, tindreu el retrat de gairebé qualsevol indi que trobeu a Vedanthangal, rodalies i n’estic segur que molt i molt més enllà!

I no us pregunteu com és la ‘roba interior’? quan en porten, apart de la clàssica com la vostra, hi ha la versió més radicalment ‘tapacues’....

Shame, shame, public shame!













Pero no puc oblidar de mencionar el ‘cordill ombilical’ per anomenar-lo d’alguna manera, un ‘element’ que porten TOTS els nens petits, ja que els hi es posat quan neixen com a part d’un ritual, que molts segueixen portant fins a l’adolescència, i que alguns adults segueixen portant dons te una importantíssima funció de cinturo sigui per sobre del pantalon –diverses talles grans- que utilitzen per anar a l’escola, o per no et caigui el ‘lungui’ en qualsevol dels moments que s’han deixat anar els doblecs que pensaves havies fet consistentment.

Nadal sense Nadal no és Nadal

Per una d’aquelles casualitats, i sobretot per una d’aquelles eleccions que no tens ni idea on et portaran, em trobo per primer cop lluny de casa en unes dates que son molt senyalades en el imaginari occidental i especialment en el de la mercadotècnia que ha aprés a jugar especialment bé amb els sentiments de les persones aprofitant uns suposats esdeveniments de fa més de dos mil·lennis i en els que cada cop menys gent hi creu, creant una conjunció entre en ‘oci’ i el ‘neg-oci’ ( la negació del oci, si, si, negoci es negar la que hauria de ser una primera realitat humana que hem oblidat de manera estúpida degut a la hyper-cyber velocitat en la que estem instal·lats ).

En fi... que aquí afortunadament no es celebra el nadal, malgrat que el mateix 25 es festa per allò de la solidaritat amb una minoria religiosa que en aquest poble no sembla tant minsa dons hi ha pessebres ‘sui generis’ i immensos estels il·luminats, instal·lats arreu, per així poder visualitzar ( juntament amb els altaveus a tot drap durant les seves celebracions ) la seva existència. ( però la meva queixa va contra els hindús, ja que des de el 15 de desembre i durant un mes que es quan arriba la festa de ‘Pongal’, fan anar la música del temple a ritme de discoteca eivissenca des de les 4 de la matinada i durant dues hores, el qual fa que fàcilment passis de la indiferència a un sentiment contra religiós motivat per la manca de son.

Tot i així sempre hi ha coses que et fan estar una mica aquí i allà, per tant sigui pels pessebres indis o per les trucades o mails –o aquest mateix post- pertinents que no fan que estimis més o menys als teus pel fet de ser-hi en aquestes ‘dades assenyalades’ ( un altre aprenentatge del estar lluny un temps, malgrat que acabes posant moltes altres coses a lloc ), però si que voldria fos la única concessió a un any diferent que ensenya m’està ensenyant molt ( i el que queda aquí i allà per aprendre ), com per exemple el valor de les coses petites i gratuïtes que tots tenim a l’abast malgrat obstinar-nos en no veure-les o be mercantilitzar-les per tal de que no ens faci por tenir-les fora de control o perdre-les.

I així és com també aquí ha arribat –de manera molt lleugera- l’esperit nadalenc que segurament us ha embolicat amb una certa melangia o tristor, o amb desitjos de canviar determinats costums o maneres de veure o plantejar les coses ( com he pogut llegir en algun mail o post molt proper ), tot i que son pensaments que possiblement acabin amb les festes.... llàstima!

Bé, desfogat i amb un somriure, us desitjo un bon nadal..!!! jajaja, que fals que soc!!

No, el que de tot cos us desitjo son unes bones festes !!

Petons i abrasades

I com no pot haver-hi post sense foto... la del pessebre de Vedanthangal Kootroad, d’alguna de les ‘n’ esglésies cristianes del poble

Tailàndia ( xevigoestothailand )

Uns murals descriptius....












Meravellos aeroport internacional!

Ja sabreu que vaig marxar uns dies a Tailàndia dons em caducava el visat per estar a l’Índia i em calia sortir del país a alguna banda mes o menys propera per renovar-lo,i de passada aprofitar per fer ‘vacances’ de la meva rutina a Vedanthangal, dons encara que no ho sembli l’excés de calma i lentitud arriba a estressar!!

Anava a un país completament desconegut per a mi, on com a molt m’influïen els topics sobre la boxa tailandesa i el turisme sexual, apart de la moguda política que em va retardar 24 hores el viatge degut a la ocupació pacífica dels aeroports de Bangkok per les forces de la oposició política.

Sense gaire més plans que la renovació del visat, arribo a un aeroport ultra-modern on ja es respirava un salt quàntic en quant a ... a TOT!! I després de passar el control d’immigració amb fotografia inclosa, arribo al gran luxe caòtic ordenat que es Bangkok, una ciutat de mes de set milions d’ànimes que li donaria cosses a les nostres arrogants i orgulloses ciutats europees en quant a netedat, modernitat i eficiència de molts de serveis.

Ja amb els primers contactes o coneixences locals s’intueix un canvi de registre en la gent, i m’adono que he passat de un país hinduista a un essencialment budista, i tot i no entendre els motius de fons, el somriure amable et rep a cada cantonada.

Aquí estaré com a casa!!

Una ma aixecada al cel...

Un cop allotjat en un fantàstic ‘hostel’ ( suk11.com ) on tindria aigua calenta i un llit com cal, i situant-me en una ciutat capital de un país eminentment turístic ( el més del continent asiàtic ) on tot torna a resultar senzill ( comparat amb l’Índia ), em dedico a fer el turista passejant-me pels monuments que em deixen meravellat, deixant-me perdre pel mig del més gran xinatown fora de la Xina, agafant una barca pel riu que em porti allà on només arriben els locals i submergint-me en els atrafegats mercats locals on es troba de tot i més ( coses mai vistes que encara em pregunto que coi son! ), veient per arreu productes de marques ‘same, same, but diferent’ que son el paradís de les compres per aquells de pocs escrúpols, i voltant pels nombrosos centres comercials tant luxosos que farà vergonya entrar a l’Illa Diagonal.. i es que Bangkok és un GRAN mercat, el gran mercat del sud-est asiàtic!!

Em dedico també a menjar en les infinites paradetes mòbils que inunden els carrers a tota hora, menjar molta carn, la carn que no tinc a l’abast normalment, i altres àpats desconeguts que resulten deliciosos, especialment els ‘ped thai’, una mena de remenat l’ou, verdures i fideus, que inunda el meu paladar amb gustos que clamen gula!!.. i unes quantes cerveses i algun gintònic també cauen pel camí a les nits compartides amb altres hostes multinacionals del hostel on m’allotjo! :-)

Faig els tràmits pertinents i poso per atzar rumb al sud, dons les ganes de platja i aigua poden més que la cultura i la natura que m’ofereix el nord, tota manera estic segur que quelcom interessant trobaré pel camí dons em deixo aconsellar per la gent local i segueixo els instints encara que impliqui canviar el bitllet de tren tres cop en un mati!

Arribo a un port que em durà a una illa, Koh Tao, on suposo trobar calma, quietud, i on en realitat trobo un racó de món ple de bungalows i centres de submarinisme! Cal adaptar-se a les circumstàncies i malgrat els dubtes inicials, després de un parell de converses via Skype ( gran invent ) decideixo llençar-me a l’aigua ( per sota ). I quina bona elecció... el silenci per fi regna, la quietud, només la pròpia respiració et recorda que ets allà, dons extasiat per la vida que només s’havia pogut veure als documentals de ‘la 2’ tens la certesa que el món sec d’allà fora és ara molt insignificant.

Dotze dies, set immersions ( alguna fins a 28 metres de fondària, molt a prop de taurons que no varem poder veure per lo tèrbol de l’aigua ) i un títol ‘PADI Open Water’ amb un monitor de Madrid, un bigoti perdut en una barberia xinesa, deliciosos àpats alguns d’ells desmesurats, banys en un mar tropical al desembre, un massatge tailandès, una miqueta de ‘shopping’ contingut, i una visita a una petita ciutat ( Petchburi) on vaig tornar a tocar una pilota de basquet... varen fer que es convertissin en unes veritables vacances.

Nyam, nyam.. menjant dols...

Tailàndia és també... ( Bangkok inclòs )

Per sobre de tot, Amabilitat i Somriures! Fent d’aquest un país on les coses funcionen, perfecte per perdre’s o bé on viure...

En segon lloc, veneració per la figura del rei ( es tracta de una democràcia amb monarquia de manera similar a l’espanyola ), on a seva imatge es troba a qualsevol racó, i on l’admiració del seu poble es molt evident ( serà que es un bon rei... )

Budisme, molt present en els nombrosos monjos vestits de color safrà, i sobretot en el fantàstic caràcter de la gent de la qual te n’enamores ja només per la netedat de la seva mirada.

7 eleven.. infinits centres d’aquesta cadena de mini supermercats inunden els país fins al racó més verge!

Compra compra compra... un paradís per aquells que vulguin comprar el que sigui, dons aquí ho trobaran tot, sigui original o còpia, a bon preu!

Turisme sexual ( aquest mereixeria un capítol apart i una discussió a fons sobre el tema

), que es fa evident en les nombroses parelles de home madur occidental amb noia tailandesa.

Menjar a tota hora ( segons em van explicar, allà es normal fer un àpat a les 7 del mati, un altre a les 10, el dinar a les 13, picar quelcom a les 16, sopar sobre les 19 i re-picar mes coses a les 22 abans d’anar a dormir ) i sobretot a les parades del carrer.

Si, si, es de veritat... amb un reflectant a la cua!!

Un elefant que no vaig poder veure a la selva, convertit en taxi pel mig de Bangkok..

i un bigoti perdut pel cami...

Natura i vegetació, Silenci, platja, cultura, i tantes altres coses que es defineixen molt bé en la frase de ‘Amaizing Thailand’ que s’utilitza com a lema o reclam per difondre aquest país al món!!

Un lloc on tornar i quedar-se...

Per cert!! Bones festes a tots i totes.... aquí serà tot ben diferent!

Posta de Sol ( una )

( post enllaunat, des de Tailandia, un pais que es mereix un bon post quan arribi )
Una posta de sol és quelcom tant vulgar com que passa cada dia de manera irremissible i sempre fa no fa a la mateixa hora, tornant-se així en quelcom quotidià al que acaben de no para mai atenció dons sabem que sigui com sigui demà n’hi haurà un altra.

I avui, gracies a un tall de llum al que tampoc paro atenció dons son coses que aquí passen també a diari, tot i que no sempre a la mateixa hora, he anat a fer un té i a llegir una mica de ‘Hombre lento’ de J.M. Coetzee (recomanable veu de la consciència de cadascú) mentre esperava el moment de tornar a casa una mica abans de fer-se fosc, per poder veure ( i que em vegin ) a la carretera.

I es així que agafant la bicicleta i després de poques pedalades, giro el meu cap a l’esquerra per esser, de manera inesperada, penetrat per la pura rutina i quotidianitat de la posta de sol a Vedanthangal.
La bellesa en estat pur apareix davant els meus ulls, nua, simple, contundent, indescriptible com ha de ser per poder-la denominar així.
Amb un núvol vertical que dibuixava una cara que també mirava la posta de sol amb una certa melancolia, i amb la tristor de saber que no la tornarà a veure, ni a veure’s.

Maleeixo el haver-me deixat la càmera de fotos, corro, accelero, vull arribar a casa per intentar capturar aquest instant ni que sigui amb una pobre instantània que aturi el temps en versió digital, però en només dues pedalades comprenc. M’aturo en sec i girant-me cap a ella, admiro els seus tons i les seves formes úniques, canviants, minvants potser si foscor és un no ser, però amb la grandesa de l’horitzó que mai acaba. Intentant, ara si, no ja convertir-la en una imatge, sinó en un sentiment, dons la primera es perdria en la memòria ( de l’ordinador ) mentre el segon es quelcom viu que roman per sempre dintre nostre.

Així es com trobo aquesta posta de sol, sense expectatives però no deixant de mirar arreu, deixant que em sorprenguin les petites grans coses, com la majoria de coses que ens passen cada dia per davant dels ulls.

I era un 18 de novembre qualsevol...

La brillantor del sol en qualsevol detall...

Aigua I ( ‘Malai’, que seria ‘pluja forta’)

I'm singing in the rain...!

Després de mesos de sentir ‘Rain coming, rain coming’, per fi els podem donar la raó a la gent d’aquí dons els monsons, o si de cas el monsó en singular ja que els altres no els he vist ni viscut, ja es aquí!

Precedit de dies on la grisor s’entreveia no només al cel, sinó que es pressentia a les ànimes, tamisades ara per una electricitat punxant, i per un vent que confonia i desviava els pensaments més conspicus, apart de sacsejar branques i als nens petits, ara es deixa veure de la manera que tothom l’espera i el tem!

Escric això ( 28 de novembre) quan fa tres dies sencers que plou gairebé sense parar i la previsió apunta a pluges i vents per dies, potser setmanes, on el paisatge es transforma en quelcom a cops apocalíptic i d’altres en una visió pseudo veneciana segons com t’ho vulguis mirar, i es que el monsó, com qualsevol esdeveniment que ens afecti, te moltes cares.

sense paraules ni paraigues ( sota l'arbre )

La primera de elles, i més coneguda arreu, son els morts... a centenars els conten quan es tracta de monsons que afecten a alguna banda nord de l’Índia. Clar que aquí la orografia no convida a aquestes desfetes, ja que com diria My Fair Lady si aquesta pel·lícula s’hagués rodat aquí, ‘The rain in Tamil Nadu remains in the plane’ ( canvieu el Tamil Nadu per Spain i tindreu l’original de la meravellosa Audrey Hepburn que segurament mai va estar a Sevilla per observar el pur miracle de la pluja allà! ).

... tot i que alguna veu m’ha arribat que hi ha hagut morts a la costa, segurament degut més al temporal que no pas a la pluja!! O potser han estat els accidents de transit per augment de sinistralitat?? En fi... arreu couen faves!

paisatge quotidia

Un altre cara d’aquesta pluja, es un canvi radical del paisatge i de la temperatura... Parlar del paisatge es parlar de camps negats, d’illes vegetals al mig de marees marrons que es mouen sempre cap avall, i de carreteres que semblen rius a la que plou amb una mica d’intensitat.

En quant al paisatge humà, sembla que la hiper densificada població d’aquest país es redueixi dràsticament, i segurament les cases habitualment buides, s’omplen d’activitat quan l’aigua treu el nas, deixant l’exterior com un desert oceànic on nomes hi naveguen milers de granotes cantant victòria.

I sobre la temperatura... bé, una jaqueta lleugera o una tovallola per sobre l’espatlla ja n’hi ha prou pel vespres, però sobretot s’agraeix molt el poder dormir sense suar!


com arreu...









Paisatges de paraigües que es venen arreu i que si cal son reparats ‘in situ’, peus que normalment descalços, ara porten xancletes encara que sigui per enfonsar-se fins al genoll a les basses que ocupen mes superfície que la terra ferma, humitat que et fa sentir mes com si nedessis que no pas si caminessis, i que no deixa secar la roba i les sabates que abans tenies eixuts en poques hores... xop!!

Una petita prova de supervivència entre humitats que tot ho inunden, fantàstiques totes elles per la meva al·lèrgia! ( la previsió de pluges i de consum d’antihistamínics van paral·leles )

Cusir un paraigues per fer-hi mes forats?

I clar, aigua pel subsòl que per alguna banda es deu filtrar ( hi ha projectes per facilitar el filtratge dons la terra aquí es molt permeable ), ja que el que caigui ara i al llarg dels propers dos mesos, haurà de durar fins a l’arribada del proper monsó i que la sequera sigui mes suportable...

a sota hi ha una carretera!

Tot i així espero que un dia d’aquests surti un bon sol que em deixi rentar i estendre la roba que ja vaig curt de samarretes!

( acabat d'escriure el post, ja torna a lluir el sol que tant m'alimenta )

Salut ( des de Tailandia )

X

La Lluna Reia

Feia uns dies que n’estava de neguitejat, i no era per la persistent pluja que queia des de feia una setmana, sinó per la situació política a Tailàndia. No era un neguit que m’impedís dormir, dons dins a cert punt els humans ens amollem a les circumstancies, sinó era més una mandra de tornar a buscar destinació, vol, allotjament, etc... i fins i tot una guia del país ( merci Ru i Anna ), tot plegat per poder renovar el visat de la India que se m’exhaureix en un parell de setmanes.

I es que ho tenia tot preparat per un viatge cap a Bangkok per realitzar aquest tràmit i de passada ‘fer un volt’ per aquelles contrades, però des de feia una setmana que els dos aeroports de la capital romanien ocupats per uns milers de persones enfundats en samarretes grogues ( ‘supporters’ del partit de la oposició, l’Aliança del Poble ), que reclamaven la dimissió del primer ministre del país sota la acusació de corrupció i frau.

Però que en sabem nosaltres de la política de Tailàndia que no vagi més enllà del que diuen al Telenotícies... o a la Lonely Planet..??

Total, que després de una colla de dies de consulta de noticies, trucades infructuoses a la companyia aèria per confirmar o cancel·lar el vol, i ja amb l’idea de buscar-me una nova destinació per realitzar el tràmit ( al Nepal carda molta rasca, a Sri Lanka hi ha un conflicte armat ... i em quedava Singapur sota l’advertència de que es tracta d’un lloc essencialment avorrit ), tenia prou clar que Tailàndia quedaria per millor moment.

Així tornava ahir al capvespre des de la oficina, i de sobte, mirant el cel d’un blau minvant que encara il·luminava el camí, vaig veure com lluna, creixent des de sota, dibuixava un immens somriure, el que juntament amb dos immensos estels que brillaven a deshora dels altres que encara no s’havien despertat, em mostraven tot un rostre feliç que deia moltes coses sense paraules.

( i sento no ser un mestre de la fotografia i no tenir l‘equip adient, però valguin aquestes paraules )

Reia...!! :)

No es que cregui en els astres o en el destí de determinades menes, però avui, quan les noticies del mati seguien ocupades de desgracies i aeroports tancats, i parlava ja de Indonèsia com a possible destí, recordant la lluna somrient i fent una darrera consulta de les noticies ( quan funciona internet ), s’anunciava la dissolució del partit del govern per part del tribunal constitucional de Tailàndia, i amb la conseqüent reobertura dels aeroports, pel qual si tot va bé, dijous al matí marxaré una dotzena de dies cap allà, des de on penjaré un parell de post ‘enllaunats’ que ja tinc preparats.

I es que val la pena deixar-se somriure per la lluna i tornar-li tu també un bon somriure que ben segur t’agrairà quan et torni a veure... sigui a Tailàndia o a Malasia!!

( en principi des de Tailandia, encara que amb 1 dia de retard per marxar -pero amb un somriure-)

Les coses belles cal tenir-les present i compartir-les, es tant fàcil i casi sempre gratis!!

Salut

X