dimecres, 17 de desembre de 2008

Posta de Sol ( una )

( post enllaunat, des de Tailandia, un pais que es mereix un bon post quan arribi )
Una posta de sol és quelcom tant vulgar com que passa cada dia de manera irremissible i sempre fa no fa a la mateixa hora, tornant-se així en quelcom quotidià al que acaben de no para mai atenció dons sabem que sigui com sigui demà n’hi haurà un altra.

I avui, gracies a un tall de llum al que tampoc paro atenció dons son coses que aquí passen també a diari, tot i que no sempre a la mateixa hora, he anat a fer un té i a llegir una mica de ‘Hombre lento’ de J.M. Coetzee (recomanable veu de la consciència de cadascú) mentre esperava el moment de tornar a casa una mica abans de fer-se fosc, per poder veure ( i que em vegin ) a la carretera.

I es així que agafant la bicicleta i després de poques pedalades, giro el meu cap a l’esquerra per esser, de manera inesperada, penetrat per la pura rutina i quotidianitat de la posta de sol a Vedanthangal.
La bellesa en estat pur apareix davant els meus ulls, nua, simple, contundent, indescriptible com ha de ser per poder-la denominar així.
Amb un núvol vertical que dibuixava una cara que també mirava la posta de sol amb una certa melancolia, i amb la tristor de saber que no la tornarà a veure, ni a veure’s.

Maleeixo el haver-me deixat la càmera de fotos, corro, accelero, vull arribar a casa per intentar capturar aquest instant ni que sigui amb una pobre instantània que aturi el temps en versió digital, però en només dues pedalades comprenc. M’aturo en sec i girant-me cap a ella, admiro els seus tons i les seves formes úniques, canviants, minvants potser si foscor és un no ser, però amb la grandesa de l’horitzó que mai acaba. Intentant, ara si, no ja convertir-la en una imatge, sinó en un sentiment, dons la primera es perdria en la memòria ( de l’ordinador ) mentre el segon es quelcom viu que roman per sempre dintre nostre.

Així es com trobo aquesta posta de sol, sense expectatives però no deixant de mirar arreu, deixant que em sorprenguin les petites grans coses, com la majoria de coses que ens passen cada dia per davant dels ulls.

I era un 18 de novembre qualsevol...


La brillantor del sol en qualsevol detall...

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola wapisssssim!
Perdona la meva absència (un altre cop) ja saps... aquestes coses de la universitat... que t'absorbeixen per complet. Però bé, ara ja està; alea jacta est que deien els romans. Ara a gaudir del Nadal.

Espero que ara estiguis una mica més sec, i que el monzó t'hagi deixat respirar una mica, al menys per secarte els calsotets! jejeje.

L'altre dia et vaig veure connectat xo com estava enfeinat no vaig poder dir-te res. Espero q tot et vagi b i espero coincidir amb tu de nou pel msn. S'et troba a faltar (ja ho se que ho dic molt xo es cert)

Petonets! =)

R.