Vijay Kumar - Una experiencia Al.lucinant ( 1 de 2 )

Aquest es en Vijay... un petit gran home!!

( aquest post el penjaré en dos cops i amb més fotos de l’habitual, totes al final de tot de cada dia per tal que pugueu fer-vos a l’idea de la magnitud de l’espectacle, però si us plau, deixeu anar la imaginació i ben segur us quedareu curts!! ).. ah, i deixeu cometaris!!

El que va passar el 16 d’agost no es quelcom que un espera trobar, res que ni de lluny hagi vingut a buscar, encara que justificaria el viatge de molta gent, i que en definitiva es quelcom que pot marcar molts detalls de una vida, la dels que ho viuen en pròpia carn i la pròpia encara que fos un simple espectador.

Tot canvia desprès d’haver vist una cosa així i pot tenyir de mediocritat qualsevol manifestació humana posterior ( i els post en aquest blog )

Primer de tot us introdueixo a en Vijay, malgrat que explicaré altres manifestacions dutes a terme per altres persones a les que desgraciadament no puc posar nom... L

Vijay es un noi de 19 anys que treballava per nosaltres fa un parell de setmanes amb el projecte dels blocs, i malgrat que aquest està aturat pel moment, ens seguim veien molt sovint sigui trobant-nos a la carretera o anant plegats a banyar-nos en algun dels pous que serveixen per regar els camps. Si hi ha un característica que defineixi a en Vijay és el seu permanent somriure i malgrat que el seu anglès es limita a una trentena de paraules, ens anem entenent.

Resulta que en aquelles dates es celebrava el festival del seu poble, Vedanthangal, amb tot un seguit de celebracions essencialment religioses segons el nostre entendre, i ja des de fa dies estàvem sobre avis de que en Vijay prenia part important en elles i anava a fer una quelcom que supera la imaginació... passo a relatar-vos!!

Quan arribem al recinte del temple, ja avisats des de estona abans per l’estridència de la música, trobem aparcats a la porta un tractor i dos cotxes amb múltiple decoració floral, el que confirma les nostres sospites del que anava a passar desprès, però que no era més que un bri de l’experiència.

Ens reben cordialment fent-nos passar i cedint-nos espai per fer fotos, alhora que ens demanen constantment que els fem fotos a ells o a qualsevol cosa que pensin ens pot interessar i tot seguit et demanen de veure la foto ( el qual els diferencia dels marroquins que et demanaven diners o rebutjaven no fos els robéssim un tros de la seva ànima ).

La primera sorpresa son un parell de nens de uns 7 i 10 anys amb petites llimones que pengen arreu del seu tors, l’esquena i els braços, i quina es la sorpresa en fixar-nos que totes elles estan cosides a la pell amb un diminut fil blanc que travessa la pell dels nanos per centenars de punts ( em va semblar entendre que hi havia poc més de un centenar de llimones en cada nen ). Però el més sorprenent era la impassibilitat del seu rostre, el qual em va dur directament a pensar en la poca o nul·la resistència al dolor a la que estem acostumats a occident.. tenim molt i molt que aprendre.

Però clar, l’espectacle no havia fet més que començar per nosaltres ( i de fet les celebracions també ); només va caldre aixecar el cap per veure un dels nois que tenim mig coneguts, aquest d’uns 19 anys i de nom Pravin, que estava dret una mica més allunyat i que duia carregat a l’esquena una estructura metàl·lica semiesfèrica que el cobria tot al voltant del seu cap i més cap avall. Des de totes bandes de l’estructura sortien tot apuntant al cos d’en Pravin, també més d’un centenar de agulles de vora un metre de llargada i no menys de 1 mil·límetre de gruix que penetraven la pell del personatge en qüestió, tot perforant-li els braços, el tors i l’esquena de forma perfectament ordenada. Però varem arribar a temps dons encara no estaven totes les agulles posades, i un altre cop es va poder contemplar com sense cap gest de dolor ( fins i tot ens va dedicar algun somriure en veure’ns ) algunes agulles penetraven cuidadosament la seva carn fins a endinsar-se dintre la pell més de un centímetre en alguns casos.

Clar, pensareu ( pensarem ) tot plegats que tot això son barbaritats, però pel que vaig veure les enormes agulles eren prèviament netejades a la seva punta amb diminutes llimones que tenen un gran poder desinfectant!!

Un del deus adorats, o quelcom similar


















un espectador


















i la impassibilitat que sorpren


















una 'fredor' amable, tota manera












i clar, quan t'acostes.. flipes!!












i aquesta es l'esquena d'en Pravin... el seguent dia mes... molt mes

Mosquits

Segona entrega de la sèrie amb l’animal que potser tenim més present en el dia a dia en aquesta terra en la que em trobo. I no, no és la vaca encara!!

Una de les típiques discussions que es pot encetar allà durant l’estiu, alhora que es menja en una terrasseta unes tapes amb pa amb tomata en aquella hora de la tarda en que les mosques encara pul·lulen pels plats però els mosquits ja han fet acte de presencia i comencen a atacar-te els turmells, seria la clàssica pregunta de ..

Quins son pitjors / quins emprenyen mes / quin animal sobra.. les mosques o els mosquits??

Aquí, malgrat que cal espantar bastant les mosques del plat a l’hora de dinar a ca la Fatima, la resposta a la pregunta anterior te un guanyador clar..

i de passada la meva habitacio...

and the winner is: El Mosquit!!

Aquest ja ha pagat el rondar per aprop

‘Menys mal’ que fa

uns anys a l’Aleix a mi ens varen ‘afusellar’ fent vivac aprop de Cadaqués i tot seguit vaig anar a comprar la meva primera mosquitera tot dient-me que allò no em tornaria a passar, per que aquí aquest element és allò que es diria IMPRESCINDIBLE. I no només ella, sinó que els repel·lent és també un bon company de viatge ( podria obviar anomenar la roba de cama i màniga llarga, malgrat que jo no les utilitzo ni tant sols al vespre ).

Els primers dies aquí no pensava pas que em fora tant necessari, però la simple lògica de pensar que ens trobem entre centenars o millor dir milers de camps, especialment d’arròs, i experimentar en la pròpia carn munts de picades especialment al d

ors de les mans i els peus que causen una coïssor tant gran que em feien despertar a mitja nit, tot plegat va precipitar els aconteixements pel seu propi pes, ja que el ventilador de sostre que havia de ser tant efectiu, si n’espantava algun, només devia ser pel terrible soroll que fa!

On caram puc fixar la mosquitera? Per que caram he trigat tant a posar-la? ( lliçó important, les coses son per utilitzar-les, no per tenir-les en una bossa i traginar-les d’una banda a l’altre! )

Bé, una mica d’enginy i ja la tenim col·locada.. aquesta nit sembla que dormiré tot seguit!!

Dos o més nits i diverses caceres de matinada que deixaven la xarxa amb rastres de la meva pròpia sang, em va costar el comprovar que aquests petits monstres es poden esmunyir per qualsevol escletxa si no has tingut prou cura de que la mosquitera caigui generosament fins a terra i l’efecte del ventilador, que segueix essent totalment necessari p

er agafar el son, no la mogui i fa que s’enganxi qualsevol banda, creant un passadís que els maleïts ben segur trobarien!!

Ara ja ho tinc clar, cada dia després de la dutxa del vespre, abans d’anar a sopar, em poso el repel·lent local ( tampoc cal el caríssim Relec que t’aconsellen a la farmàcia d’allà ) als peus i a les mans on la pell és més fina, i abans de dormir comprovo el contacte fins a terra de tot el perímetre, alhora per si durant la col·locació n’hi havia algun, durant els minuts de lectura estic a l’aguait, i ara ja una lluita de 1 contra 1 que tinc guanyada, em permetrà un descans més plaent !!

Tot i que també em pregunto, com s’ho ha fet en Martín, el meu company de ‘caseta’ per estar quatre setmanes sense mosquitera, fins que varem trobar a Chengelpattu una de bastant bona per 1/8 part del que costava la meva allà? Jo entenc que la meva sang deu ser molt gustosa pels mosquits de tant que m’agrada i menjo cosses dolces, però segur que ell devia ser un banquet diari pels xucladors de sang.

Ara només parla meravelles de la seva ‘mosquito net’!! J

I el que no acabo d’entendre és com els nadius d’aquí no se’n queixen... serà per la seva pell fosca? Serà que no entenc que si que es queixen per que ho fan en Tamil? O van signar un pacte fa molts anys amb els deus i els protegeixen de tot mal d’insectes?

Ah, la meva resposta a la pregunta anterior, i malgrat que potser les mosques son més lletges, fastigoses i emprenyadores en general, es clara.. els mosquits sobren!!

Una estampa de la platja de Chennai durant un dels 'festivals' servira d'entrada per el proper 'post' que enfosquira qualsevol d'anterior i posterior
















i una curiositat

Gossos

Volia començar una petita sèrie de posts al blog ( que segur que anirà saltada ) sobre els animals que em vaig trobant. El que semblaria normal degut al país en el que em trobo, és que fos la vaca la que encetés aquesta sèrie, però no, els gossos d’aquí m’han cridat molt més l’atenció.

Pel que he vist en aquest temps a Vedanthangal, podria classificar els gossos en tres tipus bàsics.. el tipus A, el B i el C ( mireu fotos )

Gos tipus A

El tipus A és un gos petaner, de raça desconeguda, de color negre bastant fosc, ple de polls segurament, tot i que mai m’hi acosto gaire per comprovar-ho, amb moltes ferides arreu del cos per les múltiples baralles amb altres gossos.

El seu caràcter es més aviat espantadís, lliure tota manera, només n’he vist un amb una mena de corretja, just el de la foto, defuig bastant el contacte amb els humans, possiblement per que li foten pedrades per treure-se’ls de sobre, o senzillament els diuen ‘po, po’ que vindria a ser un ‘marxa, marxa’.

Difícilment et borda mai, tot i que si li agrada fer-ho amb d’altres gossos tant del tipus A, com del B o el C, amb qui munten baralles territorials especialment als vespres, que em sembla que es quan es fan sentir més.

Els trobes a tot hora i tot arreu, i impressionen especialment al vespre quan tornant per la carretera fosca els enfoques amb el frontal i només hi perceps la brillantor dels seus ulls. De vegades també els trobes al mig del carrer, esbudellats, dons ningú es preocupa de treure’ls desprès de una atropellament. El tipus A és aquell típic ‘gos-gos’ que pintarien els nens de una escola.

Del tipus B n’hi ha tants com del tipus A, és de color marró generalment clar i la resta de característiques son iguals al tipus A.

Tipus B

Del tipus C n’hi ha molts menys que del tipus A o del B. De colors barrejats, de vegades amb tons grisos, d’altres amb taques de múltiples colors, però essencialment iguals que els tipus A i que els tipus B.

Tipus C

Coi, aquí tots els gossos son iguals!!!!

I la pregunta és.. que fan els gossos aquí?? ( no son el millor amic de l’home, no vigilen, no se’ls mengen, no acompanyen als cecs, .. )

Qui dies passa...

Aquesta que aguanto es la bola de mantega de'n Shiva, a la impressionant Mahabalipuram -veure mes avall-, que devia estar molt ben alimentat segons sembla!!


Vedanthangal 17 d’agost:

Es podria dir que no tinc gaire ganes d’escriure dons hi ha una sensació d’estar instal·lat en una certa monotonia, malgrat que aquesta setmana hem avançat en alguns dels temes d’arquitectura [ parlat amb un possible contractista que ens podria fer l’obra, també amb una gent que vindran aquesta propera setmana a fer proves per veure si els interessa fer-se càrrec de la fabricació dels blocs ( ja que la autogestió d’aquest tema s’ha demostrar no gaire positiva ), hem pujat mes de mig metre el nivell del terreny on ha d’anar el centre de la fundació ( després d’una primera negociació sobre el preu amb la que nosaltres no varem reeixir, però un llavors el locals que treballen a la fundació van demostrar la seva vàlua aconseguint un preu acceptable de 130 rupies la càrrega de cada tractor, uns 3.5 m³ ) amb terra que treuen per fer un nou estany a la reserva d’aus ( us n’he de parlar d’aquest lloc ) ], i també alguna coseta dels projectes d’aigua [ tenim a punt el sistema per començar les probes de cloració, malgrat que no tenim gaire clar com gestionar el sistema un cop estigui provat, una de les opcions es deixar-lo a un grup de dones per tal que el gestionin, però implica molta responsabilitat pel que fa al manteniment i hem de demanar al ‘panchayat’, que es diguem-ne el govern local, per tal de que assumeixin dites responsabilitats ], tot i que els maldecaps també hi son presents ( i millors me’ls estalvio sinó m’emprenyo amb l’eficiència india – o es que encara no m’he acostat ni el menys mínim a l’abisme cultural que ens separa? - )

En fi, que de monotonies parlava... i no deixa de ser curiós el molt adaptables que som els essers humans, però alhora la necessitat que tenim de mantenir uns certs ritmes que ens facin sentir potser part d’una historia sigui pròpia o aliena, el qual ens duu a crear-nos una sèrie de rutines, pautes, costums o el que sigui.. i aquest és una mica el punt en el que m’he sentit diversos d’aquests dies ( els de menys acció per suposat ), com arribat de un lloc de mon on tot està estipulat i programat, però instal·lat ara en un altre mon ben diferent però alhora ple de rutines asfixiants... ( i amb això tenim el pensament del dia, jeje ).

Aquest pot passar per esser el ‘post’ més avorrit de tota la serie si no us explico alguna coseta més...

Resulta que el divendres passat -15 d’agost- no era només festa allà, sinó que ‘aquí’ celebraven el dia de la independència del país ( feia 61 anys que per fi es van espolsar als anglesos de sobre ), i va resultar que aquest dia feien a les escoles diversos actes –majorment pujar la bandera embolicada amb flors a dintre, per fer un ohhhh en obrir-la- als que com a membres de la fundació hi estàvem convidats, i en el segon d’aquest actes, a la high school del poble em vaig trobar sense voler entregant regals als alumnes mes avantatjats, i ja em veieu allà tot gran com soc, donant un llibre i la mà a diversos minyons – a les noies només els entregava l’obsequi- tal com si fos un personatge famós de les pel·lícules de bolliwood o de Chennai – de fet les que es veuen aquí estan produïdes a Chennai, la capital de l’estat, i segons diuen jo m’assemblo a no-se-quin actor de pelis d’acció.

I aqui em teniu repartint llibres davant la disciplinada mirada dels alumnes de la High School de Vedanthangal

I el cap de setmana passat varem anar a Mamalapuram ( més conegut com Mahabalipuram –perque hi ha tants de llocs amb dos noms?? ), que és un lloc bastant turístic tant per estrangers com per nacionals. La veritat es que tornarem bastant a aquest lloc que va estar afectat per tsunami, però on es pot ‘desconnectar’ bastant de la rutina del poble malgrat que només es troba a dues hores en bus de Vedanthangal. També és un lloc on es pot beure cervesa, banyar-se a la platja si t’atreveixes amb unes onades que deunidó i no t’importa gaire que el clavegueram sigui ben aprop, menjar bastant decentment i variat, i sobretot és un lloc on els clàxons gairebé no sonen!!.

Contemplant el temple de la platja.. desde un restaurant on varem menjar tauro!!

Ah, i per acabar, avui diumenge hem anat a Chengalpattu ( no s’escriu així però que i farem, només està a 1 hora d’aquí i hi anem molt, m'ho acabare aprenent ) i hem fet un descobriment al·lucinant..!!! Un supermercat!! Que tenia aire condicionat, productes de neteja molt occidentals tals com fregalls, xocolata ( feia més d’un mes que no la tastava ), formatge, mantega, melmelades, ... nose, un munt de coses tot atraients si vius a Vedanthangal... resultat, una compra de gairebé 15€, la qual cosa és una fortuna aquí.. i el mes impressionant... tot amb codi de barres i es pot pagar amb tarja de crèdit!!!!

Bé, fins aquí ara entre monotonies i sorpreses

Petons i abraçades

La Meva Tasca

És més que possible que molts no sabeu el que he vingut a fer aquí, per tant us en faré quatre pinzellades.

Suposo esteu al aguait del darrer any, per tant salto directament a les pràctiques del màster en cooperació internacional del darrer curs, el qual apart de una tesi, demana de complimentar unes pràctiques de un mínim de 300 i escaig hores que es podien complimentar en alguna entitat tant local com a fora, per tant recolzant-me en les meves opcions i com a continuació de totes les decisions anteriors, vaig decidir marxar una temporada en una de les opcions que més bé ‘pintaven’.. acollonit, amb les meves pors i els meus dubtes aquí estic, perdut en el no-res, com a voluntari de llarga estada ( 9 mesos, malgrat que hauré de sortir del país d’aquí 5 mesos per tal de renovar el visat, el qual m’obligarà –pobre de mi- a fer una excursió a Ceilàn, al Nepal, o potser a Thailandia ) amb la Fundació Laia Mendoza ( demaneu al deu Google i us serà donada resposta ), al poble de Vedanthangal ( el deu Google Earth tb us pot donar resposta si li pregunteu bé ), amb la tasca de donar continuïtat als projectes que s’anomenen de Desenvolupament Sostenible. Normalment molts d’aquest projectes han estat iniciats amb convenis amb la Universitat Politècnica de Catalunya i els comencen estudiants que son ‘pilotats’ per professors, malgrat que un dels problemes greus al meu entendre es que les estades dels estudiants son massa curtes -de 2 a 4 mesos- per poder dur a terme cap tasca que pugui donar fruits, però això és una altra història.

Els principals d’aquests projectes son els següents:

( aqui intentavem fer totxos, pero ho tenim aturat ara per ara fins que trobem gent amb ganesd e treballar )

1 ) La construcció de la seu de la fundació al poble, que ha de constar d’oficines, sales polivalents on donar classes, tallers, revisions mèdiques, etc, i allotjaments per els voluntaris, tot això utilitzant tecnologies que es denominen ‘adients’ o ‘adaptades’ que vols dir que son de baix cost, amb mitjans locals i el mes respectuoses amb l’entorn.

Un dels reptes a aconseguir és fer l’edifici amb totxos de terra premsada que hem de fabricar nosaltres mateixos, pel qual s’evita haver de coure els totxos tradicionals que implica una gran despesa energètica i altres aspectes. Però aquest es una tema amb el que tenim problemes actualment per la manca de mà d’obra mínimament qualificada i amb ganes de treballar.

Aquesta tasca la porten principalment un parell de becaris de la UPC, malgrat que ells es quedaran aquí molt menys temps que no pas jo, per tant algú els haurà de donar continuïtat .... jo arquitecte?? Bé, cert és també que el que cal en aquest i en molts dels projectes d’aquí és una bona dosi de sentit comú i de planificació i ordre amb un cert sentit ‘professional’ ( d’alguna cosa deu haver servit treballar a Norma i als altres llocs )

2) Projectes d’aigua, en molts àmbits, per exemple:

Una prova pilot per clorar aigua ( aquí la gent ha de veure aigua de uns tancs que es bombejada des de uns pous relativament nets o bruts segons es miri, i que raja per unes aixetes situades als carrers només durant un parell d’hores al matí. Aquí no hi ha gairebé cap casa que tingui el seu propi pou i un sistema de potabilització acceptable ) i fer que més endavant sigui un grup de dones les qui gestionin aquest servei. Per això cal identificar el sistema mes adient, proveïdors locals, etc, ... i diguem-ne sortejar la eficiència local per fer qualsevol cosa!! Si us expliqués detalls us en faríeu creus!!

Si questa prova funciona es mirarà de estendre a escoles i ‘anganwadis’ ( parvularis ).

Dotar d’aigua a les escoles que disposen en els millors dels casos de un petit tanc en mal estat –que s’omple si hi ha sort pel mateix sistema-, que suposadament hauria de donar servei a les latrines ( l’habitual aquí es fer les necessitats a qualsevol racó, la sola de les meves sabates us en poden donar testimoni )

D’aquí poc encetarem un projecte que anomenen ‘recollida d’aigües pluvials’, amb la fi de millorar la recàrrega d’aigua del subsòl i augmentar els nivell freàtic de la zona ( que hi hagi més aigua durant tot l’any vaja )

I tambè fem:

Murs per les escoles, ja que els animals, la bruticia, els malfactors ( pocs ), s’escolen per arreu.

Portem cuines de gas als ‘anganwadis’ per que les cuineres no s’intoxiquin amb el fum de la fusta i els sigui possible cuinar més ràpid.

Prova pilot i algunes instal·lades de biogas, es a dir en base a la merda de vaca fer gas per cuinar... evidentment te un cost, però està subsidiat i cal fer entendre els avantatges davant les altres opcions quan la materia primera està arreu...

I filtres d’aigua de diversos tipus tant per col·lectivitats com per vivendes, per tal de reduir d’incidència de malalties estomacals, etc...

I altres projectes que encara no conec tals com l’experimentació amb una alga que es cultiva en petites piscines i que sembla ser és un gran suplement alimentari pel bestiar i potser també pels homes, crèdits per fer plantacions d’Alohe Vera com a substitutiu dels conreus tradicionals, etc...

( aqui fent parets per les escoles de reforc, una de les principals tasques de la fundacio, en aquest cal en l'ambit educatiu .. ja us en parlare )

I per fer tot així cal també barallar-se amb el govern local, la lentitud, la incomunicació, els preus, els proveïdors locals, les interminables esperes, les ineficiències de tota mena, els materials de mala qualitat, el haver de repetir les coses dos, tres i quatre cops.. ja que a tot et diuen que si encara que no t’hagin entés de ben res i llavors passa el que passa

Amb tot això estic dient per exemple:

Aquí les coses es fan però no es mantenen

Es gasta molt poc de tot però la ineficiència es extrema ( durant les dues hores que hi ha aigua les aixetes ragen tant si hi ha pots per recollir-les com si no )

El conformisme es la tònica general –segons es comenta fomentat també pel propi govern, ja ho deien els romans que al poble se li havia de donar ‘pa i circ’, o les versions modernes ‘arròs i Bolliwood’ o ‘Gran hermano o futbol i vacances de 30 dies a benidorm’-

( estic critic eh!! )

I aixó nomès en el meu àmbit, ja que la gran àrea de actuació de la Fundació és la educació, però per això us deixo consultar la pàgina web www.fundaciolaiamendoza.org , on podreu aconseguir més informació. O si voleu m’ho demaneu i us puc fer algun altre post.

Ja veieu més o menys el que faig per aquí, una mica de tot, relacionat amb el meu perfil tirant a tècnic encara que no massa, però això si, amb uns anys d’experiència en l’empresa.

Amen

Ps: ah si, l’àrea d’actuació son uns 7 poblets que envolten Vedanthangal ( pronunciat ‘Veeerantangal’ ) que totalitzen uns 4000 habitants, majorment dedicats a l’agricultura de subsistència.

Dinar a ca la Shuba

Vedanthangal 3 de Juliol –Diumenge- 08

La Shuba es una noia de 20 anys, morena com tothom aquí, molt riallera – com totes les noies tapant-se la boca quan ho fa- i bastant guapa comparativament amb les altres noies d’aquesta edat. La coneixem per que assisteix a les classes de ‘Tailoring’, es a dir de costura, amb la finalitat que tingui uns coneixements que la permetin desenvolupar-se per si mateixa amb una certa autonomia, tot i que segurament en uns mesos vindrà una empresa tèxtil i la contractaran per un sou de 4000 rupies al mes ( uns 60€ ) per tal de ser una peça més en una cadena de producció tèxtil ( potser xina ja comença a ser car per produir?? ), el qual potser no sigui una mala vida per a ella vist que molt gent aquí no arriba a les 2000rupies al mes, però fer judicis sobre això ho veig massa arriscat des de la meva posició actual de desconeixement.

(Shuba -de blau-, germana, cunyat i nebot pixaner en questio)

En fi, la Shuba en va convidar a tots a dinar avui diumenge a casa seva a les 13.30, on hem arribat vora les 14 amb el clàssic retard del ‘visca la vida’ que duem els catalans. Un cop hem deixat les bicis al davant de l’aparcament de les vaques ( diria que la majoria de les famílies en deuen tenir un parell ), hem entrat en una petita cabana amb el sostre de fulles de palmera i palla, de uns 3 metres d’ample i uns 8 de llarg on hi viuen ella, el seu pare i la seva germana amb el seu marit i el seu nen de 6 mesos... Però no cal preocupar-se, no dormen tots allà dintre, segurament el pare i el marit de la germana deuen dormir fora la casa, sota el cobert que queda entre la paret i el sostre – que com arreu - arriba gairebé a tocar el terra ( i que em toca franquejar per record de la meva esquena i dels meus malmesos genolls ).

Ens ha rebut elegantíssima, segurament amb el seu millor sharee (sari) i un cop hem saludat amb un ‘Vanakkam’ ( hola, en llengua Tamil ) a la família, ens ha fet seure a terra sobre unes estores ( que em recorden molt a aquelles de palla que es duen enrotllades i que es fan servir a les nostres platges) no sense abans posar dret l’únic llit per tal de deixar espai als 5 convidats. Això si, sobre un moblet i casi presidint l’espai un petit aparell de televisió en blanc i negre amb més de 15 anys i que encara tenia enganxada a la pantalla un adhesiu que deia ‘2 year guarantee’.

(La majoria de les cases son essenciament aixo, detall del sostre)

Un cop així ens ha posat al davant uns trossos de fulla de palmera al davant de cadascun a mode de plats on ha servit un munt d’arròs blanc sobre el que ha posat en primer lloc una salsa anomenada ‘sambar’ i després quelcom així com mitja truita –quasi a la francesa- de ceba i unes petites patates també amb salsa de no sé, que calia barrejar tot plegat ( sempre amb la mà dreta ) per anar-ho introduint a la boca en funció de la pròpia capacitat per suportar el picant ( i això que li varen dir que sisplau no ens cuinés picant!! ), i la meva capacitat és molt baixa!. Comentaris sobre lo bo que estava tot, molts somriures ja que els comentaris no s’entenien gairebé ja que nosaltres no parlem tamil ni ella anglès, esforços per tal que no ens poses res més a la fulla ( una mica més d’arròs blanc anava bé per barrejar i rebaixar la fortor ), i un cop acabats dobleguem la fulla en la nostra direcció per mostrar que ens ha agradat i llestos!!

Però aquí les anècdotes:

En primer lloc, resulta que la Shuba no s’ha assentat a dinar amb nosaltres, ni ningú de la seva família tampoc. Nosaltres estàvem convidats a dinar i ja, era una pura mostra d’hospitalitat!! Ella dinaria més tard quan tornès d’un temple al que ens convidava a anar a pregar, el qual hem refusat part per desconeixement, part per mandra dons la migdiada començava a cridar-nos ( també pot esser un avantatge el parlar una llengua en la que no t’entenen gens ni mica per preparar l’estratègia de marxa ).

Resulta que la Shuba te concertat un matrimoni per d’aquí dos anys, però ella no coneixerà al futur marit fins poc abans del casori, això no sembla importar-li gaire!!

( i la cuina -en aquest cas de kerose- on caram amagaran el picant?)

Quan estàvem acabant de dinar han engegat la tele i hem comentat si la peli que feien era de Chennai o de Bollywood ( els estudis de Nova Delhi em sembla ), però els habitants de la zona miren només les de Chennai ( la seva capital ). Faltaria Plus!!!

I el petit Raul ( o quelcom que sonava així ) s’ha despertat del farcellet del que penjava i ha arribat a les meves cames ajudat per la seva tia Shuba, on desprès d’una estona fent-li el cavallet s’ha pixat sobre la meva cama davant les rialles de tot-hom. Mes mal que tan petits pixen poquet! :)

Un divendres no qualsevol

Avui ha estat un dia curiós més que per com ha començat, per les coses inesperades que han dut a que en una estona la visió del que passava anés canviant...
Havíem comentat a l’hora de dinar sobre la possibilitat d’anar a la tarda a una mena de festival que feien en un temple a uns 10 Km de Vedanthangal, alhora que la gent estava parlant de lo nerviosos que se sentien els animals degut a l’eclipsi solar que deien passaria entre les 3 i les 6 de la tarda.
Dit i fet, donat que les noies no apareixen, en Martín i jo agafem el bus de les 3 pm direcció Maduranthakam i després de pagar el bitllet complert ( 5 rupies, uns 7 cents d’€ ) ja que no hem sabut fer entendre el lloc al que ens dirigiem, al cap de uns 20 minuts baixem allà on veiem un munt de gent preparant-se el dinar, tot cremant excrements de vaca, i envoltant un petit temple situat al davant de una empresa de química farmacèutica ( que la menciono per la curiosa aparició de un llac de color negre amb olor a químics, just a l’altre canto de carretera de les seves instal·lacions, i al final de uns tubs que sospitosament travessen dita carretera; a veure si ens assabentem de on coi podem denunciar això ).
Al cap de una bona estona, i després d’haver recorregut totes les paradetes on es venien tota mena de aperitius amb espècies, alguns dolços, cacauets i variants diverses d’arròs, tot recordant-me a qualsevol fira de poble ( inclosa la de l’estimada Gi ) tot posant-la a escala india, desprès també d’haver saludat a munts i munts de nens i no tant nens que et pregunten com et dius, de on vens i si ja has menjat, i en cas que mostris la càmera de fotos, que et demanaran que els facis una foto –curiosament no et demanen que les hi enviïs ni res per l’estil, n’hi ha prou amb disparar i mostrar-los la seva imatge perpetuada al teu màgic aparell-, llavors, ens apropem al temple on veiem que fan ofrenes diverses – evidentment part de les paradetes estan per vendre el que calgui per fer l’ofrena, especialment un ‘set’ de coco+plàtans+una mena de cera per cremar-, però no gosem apropar-nos gaire com a no hinduistes, per no destorbar – no fotre la pota vaja!!- les celebracions.
Al cap d’una estona arriba en Lluis i ens explica que el temple s’ha construït al voltant de un niu de tèrmits on suposadament hi va viure una serp ( a la fotelement màgic i venerat ), on també s’hi fan ofrenes –ous, fruita, llet...-, apart de munts i munts de brossa –aquí tot es ven en dosis individuals i els envasos van directament a terra ja que el concepte de paperera i de recollida d’escombraries son inexistents!!- que ho cobreixen tot.

Entrem al temple desprès de que com a estranys ens demanin un donatiu ( no importa que no siguis hinduista, ni cristià, ni res, l’important es que siguis humà ..ens diuen ), però no podem accedir a l’interior ja que s’estan esperant a que passi l’eclipsi –més tard confirmaríem que n’hi havia un, però de tant enterbolit el dia ha costat adonar-se’n - , i al cap d’una estona un cop confirmat que el que veníem a veure ( si, dintre tots aquest rotllo hi ha quelcom a explicar ) passaria a les 6 o les 7 de la tarda, decidim que marxem a un poble veí en rickshaw a fer un cafè.
Bla bla bla sobre el cafè de una màquina de Nescafè, el rotllo sobre la globalització, i el meu primer mig litre de llet fresca ( 11 rupies només, en però el nostre poble no es pot trobar ja que només hi ha neveres a 2 botigues ) en 17 dies que bec en un instant... glu glu glu.

(Aixo es el que varem veure de l'eclipsi.)

Tornats a l’escenari de les celebracions, trobem la mateixa i mes gent que et torna a demanar fotos, com et dius i si ja has dinat, al que tu respons que si i que byeeee en molts de casos, però amb l’excepció de un parell de marrecs d’allò més simpàtics que no t’emprenyen gens ni mica i als que vols convidar a menjar quelcom però que et diuen que no!!! Trobem a la Llum i l’Helena que s’han decidit a venir i després de molta estona comencen a sonar uns timbals que fan sonar la tribu dels parayan ( us sona la paraula ‘paria’, dons prové d’aquesta tribu que es de les castes més baixes, i que vols dir ‘els que toquen els timbals’ )

(Un parell de marrecs de nom indesxifrableque vaig adoptar -o ells em varen adoptar a mi?- tota la tarda )

Més estona, més coses per picar, mes gent, i s’acosta el moment.. els gran foc que cremava en una esplanada al cantó del temple ja es tot gairebé brases que comencen a escampar tot esperant que el gran grup de devots creui al gran cercle de foc a peu nu i diversos cops. Ja s’ha fet de nit i amb un parell o tres d’hores de retard està a punt de començar el gran espectacle... coi, que passa.. comença a ploure, marxa la llum i no es veu res... s’apropen uns camions i autocars per il·luminar les brases, la festa ha de continuar, plou més...va, que arribin els fidels sinó no tindrà gracia... al final arriben precedits de un carro amb una deessa i una gentada comença a creuar entre crits d’histèria i embogiment, però sota una pluja que fa que les brases no serveixin ni per un braseret de l’avia ( així també m’hi posaria jo penso ) , segueixen passant tant adults com algun nen, moltes dones que porten un bon grapat de fulles al cap que deuen estar beneïdes .. plou massa, a veure si marxem... jo no trec la càmera ni boig, ja estic massa xop i m’imagino el refredat dels propers dies...

( Aixo es tot el que us puc ensenyar de la part del foc ja que la pluja no em va feixar fer fotos )

Va, ja ho hem vist, anem a veure si trobem un rickshaw que ens porti per unes 100 rupies ( 1,5€ per 10 Km no estaria malament oi? ), però tot marxant veig un tiu que amb una mena de corda bastant gruixuda fueteja els braços dels fidels que han passat per sobre les brases per arrencar-los-hi les fulles que portaven sobre el cap... i ells i acosten encara més el braç.. això si que ha de fer mal!! ( i jo no m’hi posaria pas ).Trobem el rickshaw al que no li discutim gaire i per 140 rupies acceptem, tot sigui per aixoplugar-nos d’aquesta tempesta.. i el 'xubasquero' a casa!