Fathima fent Bidees

La Fathima ha estat una mica com una mare durant els 9 mesos de la meva estada ( li dec un post a ella ). Es una dona forta ( ha pujat a tres fills gairebé ella sola ) i sobretot és especialment somrient, que és segur una de les millors qualitats que pot tenir l'esser huma.
Aquí es pot veure com fa els 'bidees' ( una mena de cigarreta de una fulla amb una mica de tabac a dintre ) que ha estat el seu mitja de subsistència durant anys. Penseu que un paquet de bidees es ven a unes 6 rupies ( uns 9 cèntims d'€ ) el paquet de 20 unitats, imagineu el preu que reb ella, i els millers, millions de bidees que ha hagut de fer...
el procès també inclou classificar i tallar les fulles, posar-hi un cordillet per que no s'obri i finalment fer els paquets de 20 unitats, tot esperant que vingui algú que li pagarà una misseria per ells...

Gràcies Fathima

Personatges

Ja que marxo uns dies a la realització d’un somni de petit, que després de uns 30 anys veuré fet realitat ( veure el Taj Mahal ) i per fer una mica el turista per altres bandes que no siguin Tamil Nadu ( l’estat - país dintre de l’Índia on el que hi ha Vedanthangal ), del qual tot plegat ja em-us explicaré, deixaré aquest post enllaunat sobre alguns personatges del poble que d’una manera o altra em deixen empremta, dons darrerament em falta un xic de guspira per escriure i aquest és un recurs ràpid que espero us agradi!

Fàtima!

Ella és el personatge indispensable, que mereixeria per si sola un post sencer... Mare de tres fills –aquí falta la Mumtaz-, esposa per necessitat i conveniència, fabricant de ‘viris’ ( una mena de cigarretes embolicades directament amb la fulla d’un arbre que no es tabac ), i especialment la nostra cuinera de tots els àpats d’aquests mesos, és una dona incansable que s’ha hagut de superar a si mateixa molts cops i malgrat tot mai ha perdut el somriure. Gràcies Fàtima!

La Sky

No se ben bé qui es aquesta senyora ( suposadament educadora ) que de tant en tant apareix pel poble, però des de un dia que varem compartir entre 6 persones un autorickshaw sota una terrible tempesta, i va començar a fer una mena d’invocacions d’allò més misterioses, que desconec si eren per salvar-nos d’aquella pluja, del conductor de rickshaw o per vendre la nostra ànima a algun Deu, i cada cop que me la trobo fent un té, n’estic convençut que te un lligat amb el més enllà!!

En Ragavan

Un altre fill de les estrelles, fill de un conegut astròleg, però que exerceix de ‘jardiner’ del SCI, el lloc on dormo. I això de jardiner es molt dir dons ve quan vol, i costa veure’l fer res més que arrencar alguna herba i queixar-se de que es una feina molt dura... quina feina? Si no la fas!! Això si! Va tenir el valor de quedar-se amb aquest ‘tapacues’ per treure uns peixos morts de un pou.

Lakshmi

El té nostre de cada dia!!

Ramesh i Yuvaraj

Serien com en Yogui i en Bubu o potser com en Pedro i en Pablo Picapedra ( no m’agraden traduïts al català ).... de Vedanthangal, ambdós treballen a la Fundació en tasques que encara em costa definir quines son, dons se les combinen, barregen, deconstrueixen, i sobretot obliden!! Amb una terrible facilitat. En Ramesh sería en Yogui, amb el cor més gran, però més ingenu, mentre que en Yuvaraj és l’espavilat, organitzador, etc... tot i que també s’oblida de moltes coses!!

La pollera

Em treu de polleguera la pollera, dons posa les vaques a pasturar al recinte de casa meu, deixant-me el recinte ple de tifes ... i mira que li he dit clar.. MARU IL.LE!! fins que les hi he fet fora i per ara no torna!! Ah, us havia dit que te una de les ‘carnisseries’ del poble?

El nens i nenes

Sempre em faltaran paraules per descriure els seus somriures plens de llum!

Dinar a ca la Shuba

Vedanthangal 3 de Juliol –Diumenge- 08

La Shuba es una noia de 20 anys, morena com tothom aquí, molt riallera – com totes les noies tapant-se la boca quan ho fa- i bastant guapa comparativament amb les altres noies d’aquesta edat. La coneixem per que assisteix a les classes de ‘Tailoring’, es a dir de costura, amb la finalitat que tingui uns coneixements que la permetin desenvolupar-se per si mateixa amb una certa autonomia, tot i que segurament en uns mesos vindrà una empresa tèxtil i la contractaran per un sou de 4000 rupies al mes ( uns 60€ ) per tal de ser una peça més en una cadena de producció tèxtil ( potser xina ja comença a ser car per produir?? ), el qual potser no sigui una mala vida per a ella vist que molt gent aquí no arriba a les 2000rupies al mes, però fer judicis sobre això ho veig massa arriscat des de la meva posició actual de desconeixement.

(Shuba -de blau-, germana, cunyat i nebot pixaner en questio)

En fi, la Shuba en va convidar a tots a dinar avui diumenge a casa seva a les 13.30, on hem arribat vora les 14 amb el clàssic retard del ‘visca la vida’ que duem els catalans. Un cop hem deixat les bicis al davant de l’aparcament de les vaques ( diria que la majoria de les famílies en deuen tenir un parell ), hem entrat en una petita cabana amb el sostre de fulles de palmera i palla, de uns 3 metres d’ample i uns 8 de llarg on hi viuen ella, el seu pare i la seva germana amb el seu marit i el seu nen de 6 mesos... Però no cal preocupar-se, no dormen tots allà dintre, segurament el pare i el marit de la germana deuen dormir fora la casa, sota el cobert que queda entre la paret i el sostre – que com arreu - arriba gairebé a tocar el terra ( i que em toca franquejar per record de la meva esquena i dels meus malmesos genolls ).

Ens ha rebut elegantíssima, segurament amb el seu millor sharee (sari) i un cop hem saludat amb un ‘Vanakkam’ ( hola, en llengua Tamil ) a la família, ens ha fet seure a terra sobre unes estores ( que em recorden molt a aquelles de palla que es duen enrotllades i que es fan servir a les nostres platges) no sense abans posar dret l’únic llit per tal de deixar espai als 5 convidats. Això si, sobre un moblet i casi presidint l’espai un petit aparell de televisió en blanc i negre amb més de 15 anys i que encara tenia enganxada a la pantalla un adhesiu que deia ‘2 year guarantee’.

(La majoria de les cases son essenciament aixo, detall del sostre)

Un cop així ens ha posat al davant uns trossos de fulla de palmera al davant de cadascun a mode de plats on ha servit un munt d’arròs blanc sobre el que ha posat en primer lloc una salsa anomenada ‘sambar’ i després quelcom així com mitja truita –quasi a la francesa- de ceba i unes petites patates també amb salsa de no sé, que calia barrejar tot plegat ( sempre amb la mà dreta ) per anar-ho introduint a la boca en funció de la pròpia capacitat per suportar el picant ( i això que li varen dir que sisplau no ens cuinés picant!! ), i la meva capacitat és molt baixa!. Comentaris sobre lo bo que estava tot, molts somriures ja que els comentaris no s’entenien gairebé ja que nosaltres no parlem tamil ni ella anglès, esforços per tal que no ens poses res més a la fulla ( una mica més d’arròs blanc anava bé per barrejar i rebaixar la fortor ), i un cop acabats dobleguem la fulla en la nostra direcció per mostrar que ens ha agradat i llestos!!

Però aquí les anècdotes:

En primer lloc, resulta que la Shuba no s’ha assentat a dinar amb nosaltres, ni ningú de la seva família tampoc. Nosaltres estàvem convidats a dinar i ja, era una pura mostra d’hospitalitat!! Ella dinaria més tard quan tornès d’un temple al que ens convidava a anar a pregar, el qual hem refusat part per desconeixement, part per mandra dons la migdiada començava a cridar-nos ( també pot esser un avantatge el parlar una llengua en la que no t’entenen gens ni mica per preparar l’estratègia de marxa ).

Resulta que la Shuba te concertat un matrimoni per d’aquí dos anys, però ella no coneixerà al futur marit fins poc abans del casori, això no sembla importar-li gaire!!

( i la cuina -en aquest cas de kerose- on caram amagaran el picant?)

Quan estàvem acabant de dinar han engegat la tele i hem comentat si la peli que feien era de Chennai o de Bollywood ( els estudis de Nova Delhi em sembla ), però els habitants de la zona miren només les de Chennai ( la seva capital ). Faltaria Plus!!!

I el petit Raul ( o quelcom que sonava així ) s’ha despertat del farcellet del que penjava i ha arribat a les meves cames ajudat per la seva tia Shuba, on desprès d’una estona fent-li el cavallet s’ha pixat sobre la meva cama davant les rialles de tot-hom. Mes mal que tan petits pixen poquet! :)