dijous, 7 d’agost de 2008

Dinar a ca la Shuba

Vedanthangal 3 de Juliol –Diumenge- 08

La Shuba es una noia de 20 anys, morena com tothom aquí, molt riallera – com totes les noies tapant-se la boca quan ho fa- i bastant guapa comparativament amb les altres noies d’aquesta edat. La coneixem per que assisteix a les classes de ‘Tailoring’, es a dir de costura, amb la finalitat que tingui uns coneixements que la permetin desenvolupar-se per si mateixa amb una certa autonomia, tot i que segurament en uns mesos vindrà una empresa tèxtil i la contractaran per un sou de 4000 rupies al mes ( uns 60€ ) per tal de ser una peça més en una cadena de producció tèxtil ( potser xina ja comença a ser car per produir?? ), el qual potser no sigui una mala vida per a ella vist que molt gent aquí no arriba a les 2000rupies al mes, però fer judicis sobre això ho veig massa arriscat des de la meva posició actual de desconeixement.

(Shuba -de blau-, germana, cunyat i nebot pixaner en questio)




En fi, la Shuba en va convidar a tots a dinar avui diumenge a casa seva a les 13.30, on hem arribat vora les 14 amb el clàssic retard del ‘visca la vida’ que duem els catalans. Un cop hem deixat les bicis al davant de l’aparcament de les vaques ( diria que la majoria de les famílies en deuen tenir un parell ), hem entrat en una petita cabana amb el sostre de fulles de palmera i palla, de uns 3 metres d’ample i uns 8 de llarg on hi viuen ella, el seu pare i la seva germana amb el seu marit i el seu nen de 6 mesos... Però no cal preocupar-se, no dormen tots allà dintre, segurament el pare i el marit de la germana deuen dormir fora la casa, sota el cobert que queda entre la paret i el sostre – que com arreu - arriba gairebé a tocar el terra ( i que em toca franquejar per record de la meva esquena i dels meus malmesos genolls ).

Ens ha rebut elegantíssima, segurament amb el seu millor sharee (sari) i un cop hem saludat amb un ‘Vanakkam’ ( hola, en llengua Tamil ) a la família, ens ha fet seure a terra sobre unes estores ( que em recorden molt a aquelles de palla que es duen enrotllades i que es fan servir a les nostres platges) no sense abans posar dret l’únic llit per tal de deixar espai als 5 convidats. Això si, sobre un moblet i casi presidint l’espai un petit aparell de televisió en blanc i negre amb més de 15 anys i que encara tenia enganxada a la pantalla un adhesiu que deia ‘2 year guarantee’.


(La majoria de les cases son essenciament aixo, detall del sostre)

Un cop així ens ha posat al davant uns trossos de fulla de palmera al davant de cadascun a mode de plats on ha servit un munt d’arròs blanc sobre el que ha posat en primer lloc una salsa anomenada ‘sambar’ i després quelcom així com mitja truita –quasi a la francesa- de ceba i unes petites patates també amb salsa de no sé, que calia barrejar tot plegat ( sempre amb la mà dreta ) per anar-ho introduint a la boca en funció de la pròpia capacitat per suportar el picant ( i això que li varen dir que sisplau no ens cuinés picant!! ), i la meva capacitat és molt baixa!. Comentaris sobre lo bo que estava tot, molts somriures ja que els comentaris no s’entenien gairebé ja que nosaltres no parlem tamil ni ella anglès, esforços per tal que no ens poses res més a la fulla ( una mica més d’arròs blanc anava bé per barrejar i rebaixar la fortor ), i un cop acabats dobleguem la fulla en la nostra direcció per mostrar que ens ha agradat i llestos!!

Però aquí les anècdotes:

En primer lloc, resulta que la Shuba no s’ha assentat a dinar amb nosaltres, ni ningú de la seva família tampoc. Nosaltres estàvem convidats a dinar i ja, era una pura mostra d’hospitalitat!! Ella dinaria més tard quan tornès d’un temple al que ens convidava a anar a pregar, el qual hem refusat part per desconeixement, part per mandra dons la migdiada començava a cridar-nos ( també pot esser un avantatge el parlar una llengua en la que no t’entenen gens ni mica per preparar l’estratègia de marxa ).

Resulta que la Shuba te concertat un matrimoni per d’aquí dos anys, però ella no coneixerà al futur marit fins poc abans del casori, això no sembla importar-li gaire!!

( i la cuina -en aquest cas de kerose- on caram amagaran el picant?)




Quan estàvem acabant de dinar han engegat la tele i hem comentat si la peli que feien era de Chennai o de Bollywood ( els estudis de Nova Delhi em sembla ), però els habitants de la zona miren només les de Chennai ( la seva capital ). Faltaria Plus!!!

I el petit Raul ( o quelcom que sonava així ) s’ha despertat del farcellet del que penjava i ha arribat a les meves cames ajudat per la seva tia Shuba, on desprès d’una estona fent-li el cavallet s’ha pixat sobre la meva cama davant les rialles de tot-hom. Mes mal que tan petits pixen poquet! :)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Jajaja, burtal el nen pixaner. Això passa per remenar-lo tant fen't-li el caballet... si es que no pot ser. Vols que et compri "sales de fruta Eno" per la cremor del picant o q? et veig apurat amb el tema eh jaja.

En fi, tremenda la foto que m'has enviat! l'estava esperant amb candeletes!!!! :P:P

molts petonets i cuidat!
R.

lluis ha dit...

Em sembla que bollywood es aprop de Mumbai...
Lo de la tele d 15 anys amb la pegatina nomes no se li escapa a algu que va amb els ulls molt oberts, proud of you man.