Sorprendre’s

Sempre he considerat ( es diu ) que una persona se sent / està viva, sempre que conservi la capacitat de la sorpresa, de sorprendre’s a si mateixa, de veure amb ulls nous, d’infant que es diria, situacions noves i no tant noves, redescobrint-les i redecobrint-les en el decurs del dia a dia, sigui en moments més especials, o especialment quan estem immersos en una monotonia en principi gens atzarosa.

I n’hi ha que pensaran.. clar, això és fàcil dir-ho quan estàs a la India durant una colla de mesos fent ben be noseque, o de viatge per Kenia disparant milers de fotografies amb una càmera del darrer model amb millions de megapixels a animals que sembla estiguin posant per a tu, o en una passejada pel mig de Bagdad fen-te passar per ianqui...

I tindran una part de raó, per que tots en tenim de raó en certa mesura...

I aquí estic, en un racó de mon qualsevol, preguntant-me sobre la mirada al front de la qual hi ha algunes de les petites coses amb les que un es pot sorprendre.. però no només aquí... seguiu llegint sisplau:

Sorprendre’s quan entres a la classe de ‘tailoring’ ( costura ), i sents que hi ha algú amb una mirada diferent, sense saber el que es, i sense gosar a mirar massa directament, descobreixes entre la penombra un parell de ulls verds al bell mig del país dels ulls foscos, descobrint la bellesa de la singularitat que potser només atorguem els de fora.

Que només de tant en tant, o de molt en molt, t’atures a contemplar una posta de sol, i es llavors quan et dius que ho hauries de fer més sovint això, ja que tant poca cosa et dona la contemplació de la bellesa en estat pur, i et sorprens vivint de una manera que no acaba de ser la que vols.... i on hi caben moltes més postes de sol!

Adonar-te’n, que de una serp no et preocupava més que el saber si un dia arribaries a provar la seva carn, quan de sobte aprens que les hi tens una mica de por, ja que saps que les tens molt a prop i que n’hi ha de molt verinoses. Sorprendre’m no tant valent amb aquestes coses com em pensava... ( i aquesta estava ben morta )

que de verds n’hi ha, però és quan dies després llegeixes que a molts mons de distància, s’han tancat definitivament els dos més famosos ulls blaus de la història del cinema, i camí del dentista per enèsima vegada, ja fart de que et prenguin el seient amb motius que no entens, no vols cedir-li el seient –ningú ho fa penses- a un vellet, al cap d’una estona voldries que la seva mirada fos una mica teva, dons dos petits universos de mar blava captiven totalment la teva mirada. Sorprendre’s de la petita mesquindat que tots portem a dintre, i de que malgrat això no som dolents del tot, ja que hi ha segones parts que ens permeten ser millors sempre que reflexionem sobre la primera...

Vagant per l’andana de busos de un lloc en el que no vols estar gaire estona ( camí del dentista ), en mig del no-res, perplex per no fer res davant – ni jo, ni ningú- una escena que segons com denominaríem de ‘violència domèstica’, quan saps que ‘allà’ segurament prendries part d’alguna manera, però que ‘aquí’ consideres que no es ‘problema teu’. C’est la vie!!

( l’escena tenia un punt surrealista, dons la que suposo era la mare, li fotia cops de bastó al suposat fill que semblava que no hi era tot .. això si, amb un cert ‘carinyo’ )

I amb una cosa tant simple, tant autèntica, reneix el somriure, la mirada de la bellesa....

Per que en un o un altre moment, encara que establerts en una certa monotonia, s’encén una guspira interior que dona peu a la veueta interior que t’empeny a dir-te.. ‘demà sortiré de casa amb uns altres ulls, miraré amb curiositat, cap a fora i cap a dintre, i em deixaré penetrar per l’esperit de les coses petites’....

Però per que demà? Gira una mica la mirada i comença a aprendre, a gaudir!!

Aquí està el repte de sentir-se viu!