‘Tocava’... després de 7 mesos sense conèixer res més que una mica de Tamil Nadu, fer un volt ni que fos a corre-cuita, per altres bandes d’aquest immens, variat i caòtic país en el que
Desconec sobre el que vull escriure sobre aquest periple que m’ha dut a 6 llocs diferents en 17 dies ( SI, definitivament son massa llocs pel poc temps, i sobretot per l’esforç físic i en temps que suposa moure’s al país ), dons hi ha hagut sensacions de tota mena, per tant el relat està predestinat a un cert caos ( ja us hi tinc acostumats afortunadament ) estilístic, d’ordre i d’idees.
Cap a Varanassi ( Benarés )
Sense estar disposat a passar vora dos dies al tren, les innumerables ‘low cost’ d’aquest país eren una bona opció ( i de sobrada qualitat de servei, per vergonya de les anomenades companyies de ‘bandera’ o d’altres que operen per Europa ) per arribar a una de les suposades ciutats més espirituals de l’India i potser de món mundial...
Però és ben cert que les expectatives en personatges com jo rebaixen en molts punts el contrast amb la realitat, resultant una ciutat amb un cert encant però excessivament plena de turistes com el que subscriu.
La ciutat sagrada del Ghanges ( el seu riu sagrat entre moltes altres sagrades coses que disposen ) es distingeix per els Ghats, que son tot el munt de escales i plataformes que donen accés al riu en el que es purifiquen ( i on evidentment el color, olor o qualitat de l’aigua no importen gens ) i .. on realitzen tota mena d’activitats quotidianes tals com .. com DE TOT!
Expressant per a mi la unió del sagrat i del humà, però amb dosis molt elevades de humanitat, tant que arriben a agobiar.. one boat? ( per fer un volt en barca i veure una perspectiva genuïnament turistica ), one candle? ( vinga, posem més porqueria al riu! ), massage? Free for you..( i t’acaba costant moltes rupies i una bona emprenyada.. no se com s’ho fan )
Un cop has vist la sortida de sol per complir amb la tradició, comences a veure la barreja de folklore i vida, i ensopegues amb un dels trets més definitoris d’aquesta ciutat, en la que segons la tradició hindú, si el teu cos es cremat a la riba del Ghanges, trencaràs el cicle de les reencarnacions i poden anar al que suposo és el seu ‘cel’, amb el ‘però’ de que el preu de una bona cremació és el cost de la fusta que et puguis permetre, essent més fàcil no ser aliment dels peixos quan més ric siguis.
I es millor esperar a la nit o a la casualitat per trobar-te un dels pocs ‘Ghats’ on es realitzen cremacions de cossos, i ensumant la barreja de olors de fusta amb la de barbacoa molt passada de temps amb un punt dolç, resultant-ne de la barreja un respecte impressionant i una sensació de fugacitat i de lleugeresa úniques.
I com els extrems es solen tocar i les casualitats existeixen, va resultar que em trobava a Vanarassi durant l’anomenat Shiva-ratri, que ve a ser la celebració del casament del deu Shiva ( tot blau ell ) amb la deessa Parvati ( del quals resultaria entre altres el petit Ganesh ), pel qual les celebracions com arreu del mon, consisteixen en festa i més festa, permetent-se per aquest dies el consum del ‘Bhang Lassi’ que es la barreja de un lleuger estupefaent amb la més clàssica de les begudes indies, un lleuger iogurt que prenen tant dolç com salat, però que en aquest dia resulta més un mal de cap que un aliment.
La part més visual em va fer pensar en una rua de carnestoltes, on tot està fora de lloc ( si es que hi ha un lloc per cada cosa ) i tot està permès.. això si, a l’estil indi, però on no varen faltar un elefant, un ‘micky mouse’ gegantí, personatges amb serps encantades, grups de musica tradicional i carrosses plenes de bafles amb música tecno que feien pensar en el ‘love parade’ de Berlin. Aquí deixaven anar tímidament el cos els indis que no ballen més que les coregrafiades pel·lícules de Bollywood, i que es sorprenen davant qualsevol occidental que encara que sigui com jo balla més frenèticament que ells!.. us ho ben asseguro per les estrebades que vaig rebre per que seguis ballant!!
Me’n torno a l’hotel després de un parell de gots del millor suc de mango i de pactar un preu raonable amb un rickshaw...
... i marxo en tren cap a Agra.... amb els primers gironins ( banyolins ) trobats en aquests mesos!
Estar aquí es fer realitat un somni que pacientment ha restat 30 anys esperant el moment més adient de fer-se tangible.
Aquí assentat, és com tornar a obrir aquell llibre sobre les meravelles del món, que no em cansava de mirar a casa els meus oncles, i poder passar la mà a través d’aquella doble pàgina per endinsar-me en la pura expressió de la bellesa, que veig però no goso tocar, on, si de cas, acaronant-lo amb la mirada, i resseguint cada corba i degustant cada angle de la seva fesomia, crearà un nou impacte en mi, on la bellesa ja te una forma penetrable per tot els sentits i qu embolica sentiments que no poden definir-se amb paraules.
Potser una de les coses bones d’estar aquí assentat mirant el Taj i observant com la llum re-dibuixa constantment el seu perfil i tenyeix de nous tons les seves parets, no és només el fet de poder estar aquí, sinó el privilegi del temps i de poder/saber-lo veure transcórrer impassible i paradoxalment intemporal.
La llum canvia de daurada i l’edifici flota. Restarà en suspensió tota la nit, absent del temps fins que la resta del món desperti entre boires al dia següent, per tornar a deixar als mortals dipositar la seva mirada als nous i vells perfils i murs que sempre romandran vigilats pels quatre alfils que la vetllen i l’il·luminen.
Una brisa suau comença a bufar i sembla que vulgui endur-nos-hi amb ella, deixant allà al Taj, la perla de l’amor, flotant fins que el món es torni a posar als seus peus.
